El retorn de Trau la llengua

El programa de Televisió Valenciana Trau la llengua ha tornat a la graella del canal des del passat 20 de maig. Els valencians estem d'enhorabona perquè és un dels pocs espais dignes que es poden veure en Canal 9 a hores d'ara.

En una anterior entrada vaig lamentar la supressió del programa perquè era un atac a la difusió de la nostra llengua ja que "Trau la llengua" ensenyava al públic en general sobre qüestions lingüístiques bàsiques com, per exemple, la dialectologia, l'etimologia de les paraules, la semàntica a partir de les locucions o frases fetes, etc.

Si no tinguéreu l'oportunitat de veure el primer programa des del seu retorn, ací teniu l'enllaç. El capítol portava per nom " Menjar de categoria": http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_13_703859617.html.

A continuació, està l'enllaç de "Paraules divines", el capítol que s'emeté anit: http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_13_708059195.html.

El programa, a més, té un compte en el Facebook amb què es pot col·laborar desinteressadament per tal de compartir  paraules o expressions particulars de cada poble que tinguen relació amb la temàtica de cada capítol.

Per al pròxim divendres

El pròxim divendres tinc feina. En primer lloc, Vicent Camps visita la Biblioteca-Centre Cultural per a la presentació  del seu últim treball poètic adreçat a un públic infantil, concretament a xiquets i xiquetes de 8 anys, i que s'anomena El clot de lluna. L'acte tindrà lloc a les 18 hores.

D'altra banda, Vicent Josep Escartí presentarà el llibre Acabarem com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en el temps de Ferran VII (1812-1833) que ha escrit l'escriptor d'Oliva Manuel Arcos. Aquest acte es realitzarà a la Sala d'actes del Casino Liberal de la ciutat d'Algemesí a les 20 hores.
Si teniu curiositat per conéixer més coses sobre ell podeu seguir-lo en el següent enllaç http://lasendadelslladres.blogspot.com.es/

Sociolingüística (III)

Per últim, ara apareixen els conceptes que tenen lloc com a conseqüència del conflicte lingüístic. Habitualment el contacte entre llengües provoca aquest conflicte que es resol cap a la normalització o la desaparició de la llengua.

Conflicte lingüístic: existeix un conflicte lingüístic quan el contacte entre llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús, és a dir, sorgeix en el moment en què una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra pròpia d’un territori.

Una vegada una comunitat entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció, o bé cap a la normalització.

Substitució lingüística: passa per una sèrie d’etapes regulars.

0.- Etapa inicial. Una llengua forastera entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que fins llavors havia ocupar totes les funcions.

1.- Procés de bilingüització.

- social: les classes altes es bilingüitzen primers que les baixes.

- espacial: les ciutats assoleixen abans la bilingüització que l’àmbit rural.

- funcional: els primers àmbits que ocuparà la llengua dominant seran els àmbits formals, sobretot la política i l’administració.

- d’edat: el grau de bilingüització serà més elevat entre els joves que entre les generacions més velles.

2.- Procés de monolingüització en la llengua dominant: abandonament progressiu de la llengua dominada i la seua suplantació per la llengua dominant

Normalització lingüística: és un procés prospectiu de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Aspectes parcials d’aquest procés són la normativització (codificació), l’estandardització, la planificació lingüística i la política lingüística.

- normativització: fixació ortogràfica, gramatical i lèxica d’una llengua.

- estandardització: expansió de l’estàndard fixat.

- planificació lingüística: organització de mesures i decisions que cal prendre perquè siga efectiva la normalització.

- política lingüística: designa l’activitat política- institucional o no institucional, conscientment exercida o inconscientment provocada- sobre l’ús de les llengües. Hi ha diversos models de política lingüística per a implantar i legislar la nomalització:

1) Principi d’exclusivitat. Una sola llengua oficial en l’Estat: Itàlia, França...

2) Principi de territorialitat: un Estat dividit en territoris amb dret de llengua en una zona, però no en la seua totalitat: Suïssa, Bèlgica, Canadà.

3) Principi de personalitat: és el dret de l’individu a expressar-se en la seua llengua natural, reconeguda en el seu país, independentment de la zona de l’Estat: Finlàndia.

Actituds lingüístiques:

- Prejudicis lingüístics: tendència a considerar la llengua dominant com a superior i la llengua dominada com a inferior.

- autoodi o identificació ideològica: per part dels qui abandonen la llengua dominada i el menyspreu pel grup lingüístic recessiu del qual es pretén distanciar-se.

- Ocultació lingüística: és un fenomen sociològic pel qual un grup d’individus utilitzen selectivament una llengua que n’oculta l’ús de la llengua pròpia. Empren criteris selectius per tal d’amagar/ocultar la llengua pròpia, fet que redueix l’ús de la llengua ocultada.

- Consciència lingüística: permet que les comunitats lingüístiques es mantinguen ja que hi ha parlants que són coneixedors de la llengua a què pertanyen i de les dificultats per les quals travessa la seua llengua.

- lleialtat lingüística: és el principi en el nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per tal de resistir-se als canvis en les funcions de la seua llengua (com a resultat d’una substitució lingüística) o en la seua estructura o el vocabulari de la seua llengua (com a conseqüència de la interferència lingüística).

Per tant, és el fenomen en què les comunitats s’activen contra el fet que la seua llengua siga substituïda.

Sociolingüística (II)

D'altres conceptes importants en la Sociolingüística estan derivats del contacte entre llengües com, per exemple, el bilingüisme o la diglòssia. Així que el tenim definits a continuació:

Llengües en contacte: concepte difós per Uriel Weinreich el 1953 en què designa la relació que dues o més llengües mantenen en els i de llurs comunitats. Com que les respectives comunitats lingüístiques no viuen aïllades, són freqüents els contactes entre llengües distintes. Per exemple, a Papua-Nova Guinea es parlen més de 800 llengües.

 

Bilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Hi ha tres classes de bilingüisme:

- bilingüisme individual: capacitat d’una persona per emprar dues llengües.

- bilingüisme social: situació on el bilingüisme individual afecta col•lectius sencers que formen grups socials. Així que s’usen dues llengües, una de pròpia i una altra de pròpia d’un altre grup, que alternen segons unes normes d’ús establertes que n’organitzen les funcions.

- bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Per exemple, el cas de Bèlgica amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia) o al País Valencià.

Diglòssia: és una situació lingüística estable en què, a més dels principals dialectes de l’idioma, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, vehicle d’un cos de literatura ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat parlant, que és sobretot apresa en l’ensenyament i usada en escrits i parla formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat enversa ordinària.

Però també es poden designar aquelles situacions marcades per llengües distintes, una de les quals -la usada com a llengua de prestigi en la comunicació formal- llengua A(alta), i l’altra- la usada en les comunicacions informals i quotidianes-, llengua B (baixa).

Joshua Fishman va arribar a distingir quatre tipus de situacions:

1.- Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions diferents. Per exemple, al Paraguai on el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.

2.- Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. L’exemple és l’aristocràcia russa francòfona d’abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.

3.- Bilingüisme sense diglòssia. Per exemple, el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. En aquest cas no hi ha una especialització funcional.

4.- Ni bilingüisme ni diglòssia. És el cas dels estats monolingües com ara Islàndia, Portugal o Albània.

Sociolingüística (I)

A continuació es defineixen els conceptes claus per entrende la Socilingüística. Així doncs:

Comunitat lingüística: concepte introduït per Fishman. S’entén per comunitat lingüística el grup els membres del qual tenen, almenys en comú, una varietat lingüística o una llengua i que comparteixen consensos, normes i regles per al seu ús correcte.

Llengua i dialecte: la llengua és una abstracció que fa referència a un conjunt de parles molt semblants entre elles (dialectes) amb unes separacions més o menys fluïdes que se solen anomenar àrees de transició.


Llengua estàndard: és una varietat supradialectal d’una llengua que no es pot incloure en la classificació de les diverses varietats o dialectes que formen la llengua. La llengua estàndard és una varietat lingüística altament codificada que serveix de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística, especialment en els àmbits formals, tant orals com escrits. És la varietat que s’aprén a l’escola i que s’utilitza en els documents i en els mitjans de comunicació.



Llengua minoritària: quan parlem de llengües minoritàries ens fixem en un criteri quantitatiu: en el nombre de parlants. Es consideren llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït de parlants. Allò que ja no es té tan clar és a partir de quina xifra de parlants d’una llengua ja pot adquirir la condició de minoritària. Recordem que al món existeixen més de tres mil llengües diferents i vora els sis mil milions de persones. Si fem la divisió corresponent, ens resultarà que a cada llengua li correspondrien prop de dos milions de parlants aproximadament. Només quinze llengües són usades per més de cinquanta milions de parlants, entre les quals sumen més de la meitat de la població mundial:

Per tant, la gran majoria de les llengües del món tenen un nombre de parlants reduït i no per això deixen de ser dignes.

En el context europeu, es consideren minoritàries llengües com el suec, el búlgar i el català (amb 8 milions de parlants), el danés (5 mil.) el noruec, el finés (4 mil.), albanés, eslovac (3 mil.), lituà, letó, macedoni, tàtar, occità (2 mil.), bretó, sard, èuscar, eslové, gaèlic...

Llengua	Parlants (en milers)
Cors	125.000
Bretó	180.000
Frisó	400.000
Friulà	400.000
Gaèlic	508.000
Basc	780.000
Sard	1.300.000
Occità	2.138.000
Gallec	2.590.000

Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i que està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. El bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard... són exemples de llengües minoritzades.

Trobem casos com el suec, el danés i l’albanés de llengües minoritàries no minoritzades. També hi ha casos com el de l’alemany a l’Alsàcia, el castellà a Puerto Rico o el francés al Quebec de llengües no minoritàries amb la condició de minoritzades.

Però hi ha llengües minoritàries que són minoritzades ja que són pocs parlants i no ocupen tots els àmbits d’ús com, per exemple, el lapó i el bretó. Per últim, llengües com l’anglés, el rus i el mandarí (xinés) no són llengües minoritàries perquè tenen gran nombre de parlants alhora que no estan minoritzades.

Llengua	Parlants
Alemany	100
Rus	95
Francés	65
Anglés	63
Italià	58
Ucraïnés	58
Espanyol	39,2
Polonés	39
Romanés	26
Neerlandés	22,1
Hongarés	14
Serbi	12
Català	8
Portuguès	10,3
Grec	10,2
Txec	10,2
Bielorús	10,2
Suec	9,3
Búlgar	8,8
Croat	5,6
Danés	5'2
Finés	4

Antoni Ferrando parla de Teodor Llorente

En la vesprada de despús-ahir tinguérem el plaer de compartir una breu però intensa xarrada amb el filòleg, professor i estudiós, Antoni Ferrando sobre la figura de Teodor Llorente. La conversa se celebrà en el Centre Cultural de Guadassuar, lloc on durant aquesta setmana es pot visitar l’exposició que ha organitzat l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) sobre el poeta més important de la Renaixença amb motiu del centenari de la seua mort en el 2011.

A l’acte hi assistirem una quinzena de persones que guadírem de la informació que el ponent manifestà sobre la vida i l’obra de Llorente. Així, m’agradaria destacar que Ferrando insistí en la idea que aquest poeta, líder del partit conservador de l’època i membre de la institució Lo Rat Penat, no ha estat ben considerat per la crítica literària, en ser un poeta que tracta uns temes molt tradicionals com, per exemple, els elements del paisatge, la barraca, etc. A més, l’estudiós assenyala que utilitza un llenguatge culte, ric en expressions, suficientment treballat, tot i que presenta castellanismes.

No obstant això, Ferrando defensa també el treball realitzat per Llorente al cap de Lo Rat Penat a l’hora de mantenir el conreu de la nostra llengua en el terreny poètic encara que, bàsicament poetitzaren sobre els temes tòpics de la Renaixença: pàtria, fe i amor.

A continuació, podeu llegir un dels poemes llorentians més coneguts:


Arròs en fesols i naps (1891)
Arròs en fesols i naps
Per l’horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobres fematerets.
L’un i l’altre, a l’escoltar
les dotze, que en so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.
El més menut, que li guanya
a l’altre que l’acompanya
en vivor, li digué així:
–«Si fores el Rei d’Espanya,
¿què dinaries tu hui?»
Alçant el front ple d’arraps,
i soltant la llengua prompta,
li contestà: –«¿Pués, no ho saps?
¡Quina pregunta més tonta…!
Arròs en fesols i naps».
«¿I tu?» –afegí el major.
El menut llançà un suspir,
i torcant-se la suor,
li replicà: –«¿Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?»

Premis literaris de Petrer

El passat divendres 29 de maig es va organitzar l’acte de lliurament dels premis literaris de Petrer en el món educatiu. Els premis s’engloben dins la V Setmana pel Valencià que s’organitza des del consistori local.

Els alumnes dels centres d’ensenyament secundari de la localitat havien d’escriure un relat de ficció o real sobre qualsevol fet ocorregut a les festes de Moros i Cristians.

Pel que fa als resultats, no han pogut ser millors perquè en les tres categories la majoria dels alumnes finalistes estudien a l’IES la Canal i, sobretot, perquè els tres guanyadors pertanyen al nostre institut: Aaron Torear Sáez (primer cicle d’ESO), Marina Yelo Sáez (segon cicle d’ESO) i Christian Verdú (Batxillerat).

L’acte que es va realitzar en el Centre Cultural començà cap a les 20:30 hores amb l’actuació d’un contacontes que inicià la vetlada. A continuació els premis foren lliurats per l’alcalde, Pascual Díaz, el regidor de Normalització lingüística, José Miguel Payà i el tècnic municipal de Normalització lingüística, Jordi Giménez.

També cal recordar que dijous 28 de maig va tindre lloc la xarrada “Els orígens del valencià” a càrrec de l’estudiós Joan Borja, qui realitzà una interessant conferència sobre els inicis de la nostra llengua i com ha esdevingut una de les més importants en el terreny literari, sobretot, durant l’època medieval.