Sociolingüística (III)

Per últim, ara apareixen els conceptes que tenen lloc com a conseqüència del conflicte lingüístic. Habitualment el contacte entre llengües provoca aquest conflicte que es resol cap a la normalització o la desaparició de la llengua.

Conflicte lingüístic: existeix un conflicte lingüístic quan el contacte entre llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús, és a dir, sorgeix en el moment en què una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra pròpia d’un territori.

Una vegada una comunitat entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció, o bé cap a la normalització.

Substitució lingüística: passa per una sèrie d’etapes regulars.

0.- Etapa inicial. Una llengua forastera entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que fins llavors havia ocupar totes les funcions.

1.- Procés de bilingüització.

- social: les classes altes es bilingüitzen primers que les baixes.

- espacial: les ciutats assoleixen abans la bilingüització que l’àmbit rural.

- funcional: els primers àmbits que ocuparà la llengua dominant seran els àmbits formals, sobretot la política i l’administració.

- d’edat: el grau de bilingüització serà més elevat entre els joves que entre les generacions més velles.

2.- Procés de monolingüització en la llengua dominant: abandonament progressiu de la llengua dominada i la seua suplantació per la llengua dominant

Normalització lingüística: és un procés prospectiu de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Aspectes parcials d’aquest procés són la normativització (codificació), l’estandardització, la planificació lingüística i la política lingüística.

- normativització: fixació ortogràfica, gramatical i lèxica d’una llengua.

- estandardització: expansió de l’estàndard fixat.

- planificació lingüística: organització de mesures i decisions que cal prendre perquè siga efectiva la normalització.

- política lingüística: designa l’activitat política- institucional o no institucional, conscientment exercida o inconscientment provocada- sobre l’ús de les llengües. Hi ha diversos models de política lingüística per a implantar i legislar la nomalització:

1) Principi d’exclusivitat. Una sola llengua oficial en l’Estat: Itàlia, França...

2) Principi de territorialitat: un Estat dividit en territoris amb dret de llengua en una zona, però no en la seua totalitat: Suïssa, Bèlgica, Canadà.

3) Principi de personalitat: és el dret de l’individu a expressar-se en la seua llengua natural, reconeguda en el seu país, independentment de la zona de l’Estat: Finlàndia.

Actituds lingüístiques:

- Prejudicis lingüístics: tendència a considerar la llengua dominant com a superior i la llengua dominada com a inferior.

- autoodi o identificació ideològica: per part dels qui abandonen la llengua dominada i el menyspreu pel grup lingüístic recessiu del qual es pretén distanciar-se.

- Ocultació lingüística: és un fenomen sociològic pel qual un grup d’individus utilitzen selectivament una llengua que n’oculta l’ús de la llengua pròpia. Empren criteris selectius per tal d’amagar/ocultar la llengua pròpia, fet que redueix l’ús de la llengua ocultada.

- Consciència lingüística: permet que les comunitats lingüístiques es mantinguen ja que hi ha parlants que són coneixedors de la llengua a què pertanyen i de les dificultats per les quals travessa la seua llengua.

- lleialtat lingüística: és el principi en el nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per tal de resistir-se als canvis en les funcions de la seua llengua (com a resultat d’una substitució lingüística) o en la seua estructura o el vocabulari de la seua llengua (com a conseqüència de la interferència lingüística).

Per tant, és el fenomen en què les comunitats s’activen contra el fet que la seua llengua siga substituïda.