ELS TROBADORS I LES TROBAIRITZ

Espere i desitge que aprofiteu aquest espai reservat per a vosaltres. Es tracta d'un recurs que es troba en la xarxa i que us servirà per a aprofundir i entendre millor la nostra cultura. A mesura que s'endinseu en el bloc trobareu més informació relacionada amb la nostra tasca educativa i també sobre notícies, articles, presentacions de llibres, espectacles teatrals, música...

dimecres, 9 de maig del 2012

Antoni Ferrando parla de Teodor Llorente

En la vesprada de despús-ahir tinguérem el plaer de compartir una breu però intensa xarrada amb el filòleg, professor i estudiós, Antoni Ferrando sobre la figura de Teodor Llorente. La conversa se celebrà en el Centre Cultural de Guadassuar, lloc on durant aquesta setmana es pot visitar l’exposició que ha organitzat l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) sobre el poeta més important de la Renaixença amb motiu del centenari de la seua mort en el 2011.


A l’acte hi assistirem una quinzena de persones que guadírem de la informació que el ponent manifestà sobre la vida i l’obra de Llorente. Així, m’agradaria destacar que Ferrando insistí en la idea que aquest poeta, líder del partit conservador de l’època i membre de la institució Lo Rat Penat, no ha estat ben considerat per la crítica literària, en ser un poeta que tracta uns temes molt tradicionals com, per exemple, els elements del paisatge, la barraca, etc. A més, l’estudiós assenyala que utilitza un llenguatge culte, ric en expressions, suficientment treballat, tot i que presenta castellanismes.
No obstant això, Ferrando defensa també el treball realitzat per Llorente al cap de Lo Rat Penat a l’hora de mantenir el conreu de la nostra llengua en el terreny poètic encara que, bàsicament poetitzaren sobre els temes tòpics de la Renaixença: pàtria, fe i amor.
A continuació, podeu llegir un dels poemes llorentians més coneguts:


Arròs en fesols i naps (1891)
Arròs en fesols i naps
Per l’horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobres fematerets.
L’un i l’altre, a l’escoltar
les dotze, que en so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.
El més menut, que li guanya
a l’altre que l’acompanya
en vivor, li digué així:
–«Si fores el Rei d’Espanya,
¿què dinaries tu hui?»
Alçant el front ple d’arraps,
i soltant la llengua prompta,
li contestà: –«¿Pués, no ho saps?
¡Quina pregunta més tonta…!
Arròs en fesols i naps».
«¿I tu?» –afegí el major.
El menut llançà un suspir,
i torcant-se la suor,
li replicà: –«¿Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?»