Diverses històries de por, terror, misteri dels alumnes de 1r d'ESO. (IV)

La creu agarradora

El cementeri nou de Gandia cau a l'altre cantó del riu Serpis, fora vila, com la resta de cementeris metropolitans. Doncs bé, trobant-se una colla d'alumnes de l'institut d'aquesta ciutat de la Safor en eixir de classe com cada dia, després d'haver llegit, o havent-los contat un que l'hauria llegida, una història de cementeri, i comentant-la entre ells amb cert neguit no desproveït de morbositat, n'eixí un d'atrevit que féu una juguesca contra els altres. Ell s'hi jugava el cap d'un dit que passaria una nit sencera al cementeri dormint al costat de la tomba que volgueren.

- I no eixiràs fins que canten els gallss!

A tot digué que sí el jactanciós. I en fer-se fosc, prenent el camí vell d'Oliva, cap allà que se'n van…

Pablo Martínez Estruch (1r ESO A)

Quan vam arribar, vam veure moltes, moltes tombes. El xiquet que s'anomenava Joan no sabia quina tomba elegir. El seu amic Pere li va dir que la més propera a la porta no perquè podia entrar algú persona i tindre un ensurt. També li van dir: tin cura amb els llops que per la nit, quan hi ha lluna plena apareixen els cementeris.

Joan va elegir una tomba molt vella.

Eixa nit va anar amb una manta i una llanterna. Havia núvols grisos i lluna plena.

A mitjan nit van eixir dos braços d'una tomba i van ofegar Joan.

Al matí següent, el seu amic Pere va anar al cementeri i va veure a Joan mort. Ja no saberen res de com va ser.

Noelia Torrella (1r ESO A)

...estant allí els amics del xiquet li van preguntar al costat de quina tomba anava a dormir aquella nit. El xiquet es quedà uns minuts pensatiu i de sobte va dir que volia queda-se en la de la seua mare.

-La teua mare està morta? Va preguntar Carles, un dels seus amics.

Sí, va pujar a una avioneta i es va suïcidar. Ningú ho sabia.

-I si no ho sap ningú com és que està soterrada en aquest cementeri?- va afegir Lucía.

• Pagant un capellà. No vam voler dir-li-ho a ningú.

Canviant de tema Elena va insistir en el fet de dormir sol al costat de la tomba de la seua mare. I ell respongué: és la persona que més vull.

Tots els seus amics es van acomiadar d'ell amb molta llàstima, excepte sandra que decidí quedar-se amb ell. Tots els amics perquè marxara però era molt cabuda.

Dit això, tots se n'anaren i ells dos es quedaren. A continuació es dirigiren cap a la tomba de la mare de Rubén quan van escoltar unes veus molt rares. Però Sandra el va abraçar sense poder evitar-ho i així arribaren fins a la tomba.

Allí escoltaren la veu de nou i Sandra digué:

• Tinc molta por, vull anar-me'n d'ací.
• No patisques, jo et cuidaré. Va dir Àngel amb amabilitat.

Sandra no aguantà més i va eixir corrent. Aleshores aparegué u home amb el cabell negre, texans mig trencats i una jaqueta on es podia llegir “Guàrdia”. Aquest home digué:

• On vas xiqueta?. Estàs sola?

• Vinc amb un amic, respongué.
• Qui eres?
• Sóc el guardià del cementeri. Però què féu ací, de nit i sols?
• Tenim molta poooooor. Hem escoltat unes veus.
• Ahhh, no us preocupeu perquè hi ha molts llops.

Així que decidiren anar-se'n i perdre la juguesca.

Al matí següent van quedar amb els seus amics. Àngel i Sandra els van explicar tot el que va passar. Ells ho van entendre i digueren que no passava res.