Diverses històries de por, terror i misteri dels alumnes de 1r d'ESO (III)

La creu agarradora

El cementeri nou de Gandia cau a l'altre cantó del riu Serpis, fora vila, com la resta de cementeris metropolitans. Doncs bé, trobant-se una colla d'alumnes de l'institut d'aquesta ciutat de la Safor en eixir de classe com cada dia, després d'haver llegit, o havent-los contat un que l'hauria llegida, una història de cementeri, i comentant-la entre ells amb cert neguit no desproveït de morbositat, n'eixí un d'atrevit que féu una juguesca contra els altres. Ell s'hi jugava el cap d'un dit que passaria una nit sencera al cementeri dormint al costat de la tomba que volgueren.
- I no eixiràs fins que canten els gallss!
A tot digué que sí el jactanciós. I en fer-se fosc, prenent el camí vell d'Oliva, cap allà que se'n van…



I la història consitnua així...

Míriam Muñoz Catalán(1r ESO B)

... amb molta por, miraven les tombes cagats. El xiquet que passava la nit al cementeri anava molt preparat, portava una llanterna, una tenda, un sac de dormir i un poc de menjar. Els altres xiquets van anar-se’n de seguida, deixant-lo tot sol.

El xiquet es va posar a muntar la tenda i una vegada muntada va ficar-se dins. Jaume, més quiet que un clau, va escoltar un soroll i va preguntar:

-Hi ha algú ací?

Va seguir escoltant sorolls i decidí anar fora de la tenda. Però no observà res estrany. Només hi havia una samarreta al terra. Així que pregunta de nou:

- Hi ha algú ací?

Aleshores veié que un arbre es va moure. I es va apropar per veure el que passava. Quan, de sobte, va trobar una sabata. I decididament digué:

- però que fan els meus amics ací? Han vingut a visitar-me?

Així que tots els amic eixiren de l’amagatall. I marxaren cap a casa per celebrar una festa de zombis.

Rocio Matínez Benejama ( 1r ESO B)

... i pareixia que el cementeri no era com el típic de les pel·lícules o històries de terror. No era com el cel fosc, amb boira, arbres desfullats i demés. Hi havia una heura per tot el terra i les tombes tenien decoracions antigues molt originals.

A l’adolescent atrevit li va paréixer fàcil passar una nit sencera en l’interior del cementeri. Una de les joves va descobrir un jardí molt bonic a l’altre costat i li va dir al seus companys que el seu rival passara en aqueix mateix lloc la nit, al costat d’una estranya tomba en què llegiren el nom del cos del seu interior: Adrià Wormwood 1-6-1974; 1-1-2011.

Tots van mirar sorpresos que la data de la mort coincidia amb la de la nit anterior. Aterrats per la casualitat, li van perdonar la vida al jove. Però aquest no volia anul·lar la juguesca. Així que ho feren.

Per la nit va eixir del jardí on l’adolescent dormia una serp molt perillosa perquè contenia un verí mortal. Aquesta serp es va aproximar a la cara del jove fins que l’espectre de la tomba del costat va eixir a l’exterior i va agafar un pal i... cloccc!! Quan va tornar a la seua tomba la serp es va quedar immòbil, paralitzada quan intentava atacar el jove.

Al matí següent, aquell adolescent va eixir del cementeri cobert de sang als dents. Però la sang no era seua sinó del coll de la serp verinosa. En qüestió de tres segons es va convertit en un VAMPISERP!!!!!

Ester Garcia Gómez (1r ESO C)

Van obrir les portes de ferro que feien un soroll molest. I una persona digué:

- Demà al cant del gall tots deveu estar ací i aleshores contemplareu que no ha passat res.

- Això ja ho veurem –va dir un xic.

- Fins demà.

El xic se’n va anar sense dir res. Va endinsar-se al cementeri, el qual estava molt fosc i es notava la humitat.  Allí va dormir al costat de la tomba d’un pertorbat; la tomba estava plena de telaranyes i altres insectes que no vol recorar.

El xic tenia una motxilla d’on va traure una manta i una botella d’aigua. Es va aproximar quan, de sobte, es va escoltar molt fort. De seguida es va alçar i es va quedar durant uns cins minuts. Després es va tornar a gitar. Però no podia dormir i, més tard, va veure una llum que eixia de l’altre costat del cementeri. Per això, agafà la llanterna.

- Hi ha algú per ací? preguntà.

- Sííííí, va dir alguna persona.

- Què vols? Deixa’m en pau – afegí.

- Tinc una llanterna en una mà i en l’altra un ram de flors- digué.

- Per a qui són les flors? – preguntà amb la veu mig tremolosa.

- Per a tu! Va cridar molt fort.

Tots es van quedar en silenci fins que el xic parlà.

- Vaig a morir? – va dir molt asustat.

- No vas a morir.

Quan de sobte, s’escoltava molt a prop i cada vegada més: no, no, no moriràs. Et vaig a matar.