ELS TROBADORS I LES TROBAIRITZ

Espere i desitge que aprofiteu aquest espai reservat per a vosaltres. Es tracta d'un recurs que es troba en la xarxa i que us servirà per a aprofundir i entendre millor la nostra cultura. A mesura que s'endinseu en el bloc trobareu més informació relacionada amb la nostra tasca educativa i també sobre notícies, articles, presentacions de llibres, espectacles teatrals, música...

dissabte, 12 de maig de 2012

Sociolingüística (II)

D'altres conceptes importants en la Sociolingüística estan derivats del contacte entre llengües com, per exemple, el bilingüisme o la diglòssia. Així que el tenim definits a continuació:

Llengües en contacte: concepte difós per Uriel Weinreich el 1953 en què designa la relació que dues o més llengües mantenen en els i de llurs comunitats. Com que les respectives comunitats lingüístiques no viuen aïllades, són freqüents els contactes entre llengües distintes. Per exemple, a Papua-Nova Guinea es parlen més de 800 llengües.
 

Bilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Hi ha tres classes de bilingüisme:

- bilingüisme individual: capacitat d’una persona per emprar dues llengües.

- bilingüisme social: situació on el bilingüisme individual afecta col•lectius sencers que formen grups socials. Així que s’usen dues llengües, una de pròpia i una altra de pròpia d’un altre grup, que alternen segons unes normes d’ús establertes que n’organitzen les funcions.

- bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Per exemple, el cas de Bèlgica amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia) o al País Valencià.


Diglòssia: és una situació lingüística estable en què, a més dels principals dialectes de l’idioma, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, vehicle d’un cos de literatura ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat parlant, que és sobretot apresa en l’ensenyament i usada en escrits i parla formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat enversa ordinària.

Però també es poden designar aquelles situacions marcades per llengües distintes, una de les quals -la usada com a llengua de prestigi en la comunicació formal- llengua A(alta), i l’altra- la usada en les comunicacions informals i quotidianes-, llengua B (baixa).

Joshua Fishman va arribar a distingir quatre tipus de situacions:

1.- Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions diferents. Per exemple, al Paraguai on el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.

2.- Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. L’exemple és l’aristocràcia russa francòfona d’abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.

3.- Bilingüisme sense diglòssia. Per exemple, el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. En aquest cas no hi ha una especialització funcional.

4.- Ni bilingüisme ni diglòssia. És el cas dels estats monolingües com ara Islàndia, Portugal o Albània.


Cap comentari: