Ruta literària medieval (III)

Ha arribat el moment de concloure la crònica de la ruta literària medieval que realitzàrem el curs passat i que s'ha extés, de forma innecessària, al llarg dels mesos. Per això, només que puc donar-vos les meues sinceres disculpes pel retard i agrair la vostra paciència.

Així doncs, la visita al cap i casal continuà en la porta de l'església de sant Nicolau on podeu observar una retaule ceràmic en la fassana. Ací els actors ens parlaren sobre la vida de sant Vicent Ferrer i de la seua important obra moralitzadora.

Després, la professora Empar ens va contar un dels miracles que realitzà el sant valencià. Vegeu-la en plena acció.

A continuació, ens vam dirigir cap al carrer Cavallers on ens permeteren l'entrada al palau dels Mercader, família noble que residí en aquesta casa al llarg del segle XV i que tingué possessions en diverses poblacions de la Foia de Bunyol. El palau es troba restaurat i manté el primitiu i característic estil gòtic.

Aquest palau ens pot recordar el lloc on habitaven els cavallers medievals valencians i, concretament, Joanot Martorell. A més, aprofitàrem l'avinentesa per llegir un fragment del Tirant al pati interior i per descansar vora l'ombra de la palmera.

Després, caminàrem cap a la catedral però, malauradament, no vam poder entrar-hi ja que estava tancada. Així que contemplàrem la seua bellesa arquitectònica i veiérem la porta d'accés al lloc on es troba la tomba d'Ausiàs March.

Ara sí que podeu veure la tomba on es troba el gran poeta de l'amor. I, més tard, podeu llegir un dels seus poemes.

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

Pel que fa al Micalet, l'últim monument que visitàrem, es tracta d'un campanar construït a finals del segle XIV. Fou molt important perquè es considerà un dels símbols del centre històric durant molts anys.

Desitge que l'experiència haja resultat interessant i que, almenys, s'haja produït un coneixement sobre els nostres autors clàssics i sobre els edificis més importants de la ciutat.

Ruta literària medieval (II)

Després d'un temps inactiu a causa d'unes merescudes vacances i allunyat del món, concretament al Brosquil, terrenys costaners situats entre la platja de Tavernes de la Valldigna i l'Estany de Cullera, sense televisió ni accés a les noves tecnologies, he passat uns dies inoblidables de pau, tranquil·litat i, sobretot, bon menjar.

Ara és el moment de continuar amb la visita que els alumnes de la Sènia realitzaren a la ciutat de València per a escoltar alguns dels textos medievals més importants de la nostra literatura i contemplar els edificis més destacats del període medieval.

Així doncs, encetem la segona part de la ruta amb el franciscà i mestre en Teologia Francesc Eiximenis, gironí de naixement i valencià d'adopció, autor entre d'altres, del Regiment de la cosa pública, que forma part de dotzé llibre de Lo Crestià. Durant la seua estada a València, des de 1384 fins 1408, va desenvolupar una intensa activitat com a predicador i com a conseller de l'ajuntament.

Aquell dia d'abril els guies de la ruta llegiren un paràgraf del Regiment de la cosa pública, tractat polític en què s'estudien els principis fonamentals dels governs de les ciutats i de les comunitats. La classe política governant valenciana hauria de llegir-lo.

A continuació, caminàrem cap a un dels carrers laterals de la Llotja, on residí Jaume Roig, autor de L'espill o llibre les dones.

Roig escriví l'obra a Callosa d'en Sarrià el 1460 quan fugí de la pesta de la capital valenciana. Amb aquesta novel·la, l'autor pretén ensenyar, irònicament, com són les dones al seu nebot, Baltasar Bou. De fet, el títol del llibre és comú als llibres d'intenció moralitzant o instructiva ja que presenten exemples que el lector pot aprendre per evitar els mals i corregir la seua vida.

Ara podreu llegir un fragment del llibre en què les hostaleres de París donaven carn humana als seus clients per a menjar:

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.

Conclou la segona part de la ruta amb la resposta que efectuà sor Isabel de Villena contra els atacs de Jaume Roig. Es tracta del Vita Christi, text en què es pretén destacar les diverses figures femenines pròximes a Jesucrist.

La resta de la ruta (sant Vicent, Ausiàs, Martorell) es publicarà en els propers dies.

Ruta literària medieval (I)

Començàrem la ruta al terrat de l'edifici de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, situat al carrer sant Ferran, on gaudírem d'unes vistes insòlites del centre històric de la ciutat i del campanar del Micalet (al fons de la pròxima foto) entre les nombroses antenes de televisió.

Al soterrani del mateix edifici, on es conserva un tros de la muralla àrab que envoltava la ciutat, llegírem els següents poemes d'Ibn Khafaja:

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L'evitern paradís a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo. No penseu en l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

Dolç és el riu.
Com dolça la saliva olorosa
dels llavis de l'amant.
El zèfir arrosega mandrós
la cua humida.
Ràfegues de perfum travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l'enamore aquest verger
on la camomil·la és el somrís,
la murta els rínxols i la viola la piga.

I d'Al-Sumaysir escoltàrem el següent poema que versa sobre la ciutat:

La ciutat de València és considerada com un paradís,
però té defectes que només l'experiència hi descobreix.
Al de fora, tot són flors, però al de dins, és només un toll de brutor.

Els mosquits begueren la meua sang com si fos vi ranci,
i em cantaven tota classe de tonades.
Hom hauria dit que les meues venes les empràven com a cordes
i el meu cos com a viola, i que ells mateixos eren els joglars.

Després caminàrem els pocs metres que hi ha entre el Centre de Cultura i la Llotja de la Seda o coneguda també com a Llotja dels Mercaders.





Ens endinsàrem en l'interior d'aquest edifici tan singular de l'art gòtic de finals del segle XV per contemplar la seua bellesa arquitectònica.
En la Sala de Contractació, el saló principal de l'edifici, es pot llegir una inscripció en llatí que s'estén al llarg de tot l'edifici (el marc fosc rectangular de la imatge) i que ara traduïsc:
"Sóc una mansió il·lustre, construïda en quinze anys. Tasteu i vegeu, conciutadans, car bona és la negociació que no duu engany en la llengua, que jura al proïsme i no falta al jurament, que no deixa diners en usura. El comerciant que així actue abundarà en riqueses, i a la fi gaudirà de la vida eterna".




Aquest és el sostre de la Cambra Daurada del Consolat de Mar. Sens dubte, és una cambra recarregada d'ornamentació però molt preciosa.

Després férem la lectura d'un fragment de l'Elogi dels diners d'Anselm Turmeda

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

A continuació, podreu veure un breu vídeo sobre la dramatització del text d'Anselm Turmeda realitzada pel guia de la ruta. La lectura no està completa.

En els pròxims dies o setmanes publicaré la resta de la ruta: Jaume Roig, sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs Marc i Joanot Martorell. Ja veurem si en un article o en dos.

Visita d'Enric Monforte a l'IES La Sènia

L'escriptor Enric Monforte ens visità allà pel passat mes de març per xarrar amb els alumnes de l'E-36 sobre la seua novel·la L'herència perduda, guanyadora l'any 2005 del premi Benvingut Oliver de narrativa juvenil, i que ha estat la lectura obligatòria per al segon trimestre.


Sembla que la novel·la tingué un gran èxit entre els joves lectors ja que s'interessaren per preguntar-li a l'autor per tot allò relacionat amb la producció de l'obra: com s'inspira, d'on trau la imaginació per escriure sobre els personatges, quin és l'espai en què es desenvolupa l'acció, és a dir, si és real o imaginari, si escriu tots els dies i nombrosos dubtes més que Enric tractà d'aclarir al llarg de l'intens col·loqui que es va produir aquell dia. A continuació, podeu observar l'explicació d'Enric.

Sens dubte, la novel·la conté molts dels ingredients necessaris perquè qualsevol text funcione, ja siga l'amor apassionat entre els joves protagonistes, el misteri i la intriga constant de la trama per a resoldre els entrebancs que van sorgint, el robatori de les peces artístiques i les motivacions per a dur-ho a a terme, l'assassinat d'un personatge i el posterior descobriment de l'assassí, les referècies al context històric de la Guerra Civil, etc.

A més, aprofitàrem l'avinentesa per comentar qüestions relacionades amb l'ofici d'escriure, les dificultats per a la publicació d'obres literàries o dels escassos beneficis dels autors.

M'agradaria destacar la sinceritat d'Enric quan es va contar la seua història personal i per què es va decantar per l'opció lingüística valenciana a l'hora d'escriure el llibre. Aquest fet despertà la curiositat entre els assistents perquè és un fet que he estat repetint al llarg del curs i que malauradament encara és vigent a Paiporta: la llengua utilitzada a casa és en molts casos el valencià, però quan els joves es relacionen entre ells empren el castellà.

En aquest sentit, he d'agrair a Enric la seua col·laboració per facilitar-nos la informació sobre aquests aspectes tan desconeguts per als lectors quant a la producció del text literari i espere que l'experiència continue l'any vinent, pot ser a Paiporta o en un altre centre del País Valencià. Melberry fountain decideix!!!

Ací de nou

Després de molts temps inactiu per diversos motius, ara que l'estiu comença de debò amb la calor tan intensa típica d'aquestes dates, el bloc dels trobadors i de les trobairitz enceta una nova etapa dedicada, en un primer moment, per a recordar la visita de l'escriptor Enric Monforte al centre, la ruta literària que realitzàrem per València ciutat i d'altres activitats organitzades al llarg del curs. Després aprofitarem aquest espai per tractar temes diferents. Sorpresa!!!!!