ELS TROBADORS I LES TROBAIRITZ

Espere i desitge que aprofiteu aquest espai reservat per a vosaltres. Es tracta d'un recurs que es troba en la xarxa i que us servirà per a aprofundir i entendre millor la nostra cultura. A mesura que s'endinseu en el bloc trobareu més informació relacionada amb la nostra tasca educativa i també sobre notícies, articles, presentacions de llibres, espectacles teatrals, música...

dissabte, 10 de desembre del 2011

Els malnoms dels Carabassots

La utilització de malnoms per a anomenar els individus és molt antiga. Per tal de diferenciar els membres d'una mateixa col·lectivitat no són suficients ni els noms ni els cognoms perquè sovint es repeteixen. Cal identificar l'individu o la família per un malnom que assenyale les diferències. I en moltes ocasions, aquest mot s'hereta de pares a fills i d'avis a néts.
No sempre els malnoms són ofensius, sinó que allò que pretenen és destacar una qualitat o una característica definitòria de l'individu. Molts se senten orgullosos d'anomenar-se així i uns pocs demostren el seu malestar en escoltar la paraula pels qual se'ls identifica. Però un fet és cert, tothom coneix el seu malnom.

Convé assenyalar que molts dels actuals malnoms de Guadassuar es troben castellanitzats o en un procés de variació molt gran respecte a l'original. He intentat agrupar-los per tal de comprovar l'orginalitat dels carabassots a l'hora d'anomenar els seus veïns i la tasca ha estat complicada. Conéixer el significat del malnom és difícil perquè, de vegades, ni les mateixes persones saben el motiu o l'explicació. Així que l'agrupació és la següent:
Tenen relació amb els oficis: la Sastra, Felipe el Pintor, l'Ordinari, el Sabater, Pepe el Ferra(d)or, el Tintorer, el Coheter, Machí el Policia, Paco el Bomber, Rafaelito el Jutge, Ximo el Carter(o), el Sega(d)or, el Relonger (rellotger), el Basurero, el Porcater, (a)Potecari, el metge Anyó, etc.

Segons el seu origen: el Cullerot (Cullera), el Manyo, el Manxego, el Català, el Gavatxo, el Francés, el Carletí (Carlet), Boriol,-a (Borriol), el Roscà, el Navarrasino (Navarrés), el Madrileny(o), l'Americà, etc.

Les característiques físiques han aportat un grapat de malnoms: Gepa, el Mut, Mitja orella, Carmeta la Coixeta, el Rubio, el Blanco, el Moreno, Pepe Ràdar (per les orelles), Pusterolera, el Sord,  Pepa la Gran, Paco l'Alt, Galta grossa, Pèl de tatxa,  Pepe el Pelat, el Xato, la Xata, el Gros, la Gorda,  Grenya, Monyo arreu, el tio Manetes, el Grande, Panxa cula, Facundo Bigot, Grenya,  etc.

Els animals també han servit per a denominar a part de la població: Tigre, Rata, Besugo, Xuso Mona, Moneta, Lorito, el Gallo, Moixa, el Porquet, el Cerdito, Sepieta, Caragol, Pelicano, Quique Buho, el Pollo, Ximo Conill, Conejo, Piranya, Colom, Gallineta, el Pato, Sardina, etc.

S'han emprat  alguns personatges famosos:  Tarzan, Maedéu (Mare de Déu), Romay, Arma letal, el Titi, Piranya, etc.

Les fruites i les verdures també han cedit diversos malnoms: Ximo Pera, Dani Ceba, el Nap, Garrofo, Bresquilla, Pepe Poma...

Colors: el Blau, la Blava, el Rubio, el Blanco, la Blanca, la Verda, el Roig ...

El camp que denomine dels "objectes o coses" és ben ample: Cordell, Caena (Cadena), Botifarra, Palla, Lluna, Bandera, Tambor, Pulsera (o), Canoncillos (Calçotets), Maria la Corretja, Butxaca, el Rabo, el tio Cadira,  Macarró, Poleo (Poliol), Xinxeta, Cervesa, Flor, Tambor, Pallissa, etc.

Els diminutius serveixen per a assenyalar els següents malnoms: Garrofet, Ratita, Moneta, Lorito, Enriquito Tremolí, l'Abuelet,  Puntilleta, Pepe el Bobet, Pastorillo, Xurret, Vidrioleta, el Roget, Navaixeta, Isabelín, el Patxet, Gallineta, la Perreta, Pepe Poalets, Xorret, etc.

Augmentatius: Agostinot, Felipot o Ceverona.

Les abreviacions de cognoms també s'han utilitzat: Casti (Castillo), Oli (Oliver), Xiri (Xirivella), Ibi (Ibiza)...

D'altres malnoms que la seua classificació en els apartats anteriors resulta difícil són els següents: Bojo, Boges, Gatillero, Piu de Ferro, Afaita Gats, Borinot, Trompó, Monaes, Paco l'Ampastrador (e), Ximo cap torrat, el Bessó, Belloca, Tragante, Cara guapa, Cara vaca, Toni Dòlar, Brigo, Xic Valent, Ximo Gofa, Putxero,  l'Herbero,  Gola Pato, la Palàcia, Farruca, Nasaro, Bossa, les Caleses,  Caga blat, el Dur, Morrero,  Redó, Pinorro, Cabota(d)es, la Macària, Pelailla, l'Elèctric, Xarpa, les Tomases, Calero, el Pansó, Campano,  Nayo, Quicaco, Decoroso, Frenaes, Bigòrnia, Bèrnia, el Bollo, el Bollero, la Fotja, Belloca, Rapú, Sarpes, Llanda, Turreles,  Ciril·lo, les Polònies, Calamoca, Susi Paranoies, Simarra, el tio Xova, el Xilo (Gilo), Barili, Paella, Paco Carretera... 

També m'agradaria dir que als habitants de Guadassuar ens coneixen per Carabassots. Per què? No ho puc assegurar però es pot imaginar fàcilment que el malnom pel qual coneixen als guadassuarencs té relació amb les carabasses. A més, existeixen d'altres malnoms als diversos pobles veïns com, per exemple, els diguem Toputs als d'Algemesí, Roscans als de l'Alcúdia, els d'Alzira són Raboses, els de Carlet Lleganyosos, Raters són els d'Alberic, etc. Altres ciutats que tenen malnoms coneguts són Xàtiva i Cocentaina que són denominats com a socarrats, els de Gandia són pixavins, els habitants de València mig ouets o els Castelló de la Plana orelluts.

dimecres, 16 de novembre del 2011

IB3: televisió pública de les Illes Balears.

En aquesta entrada del bloc vull fer ressò d'una  notícia que he llegit i que no m'ha fet gens de gràcia, doncs IB3, mitjà de comunicació públic i autonòmic de les Illes Balears i Pitiüses, començà a emetre el passat divendres pel·lícules en castellà.


És la primer a vegada que això ocorre en aquesta televisió perquè des de la seua creació sempre s'havia utilitzat la llengua pròpia, és a dir, el català. Perquè a les Illes no tenen problemes a l'hora d'anomenar quin és el nom de la llengua: català o segons l'illa, mallorquí, eivissenc, menorquí (i que em perdonen els meus amics de Formentera).  A més a més que la llei que impulsà la creació d'aquest canal deixà ben clar que la tasca d'IB3 és "difondre el català... i impulsar la programació en la llengua catalana".
De moment les pel·lícules en català i en castellà s'alternaran, però en un futur seran pràcticament totes en castellà.  Argumenten que sempre han esperat que TV3 produïra el doblatge en la nostra llengua per tal d'emetre-les. Però a hores d'ara, el govern del PP balear s'ha cansat d'esperar i prefereix introduir el castellà en la seua televisió. Com si els baleàrics no tingueren prou amb Antena 3, Telecinco, La Sexta, TVE1 i tota la merda que sura per la TDT. 

Almenys els habitants de les Illes han pogut veure i escoltar durant diversos anys pel·lícules d'estrena en la seua llengua, sense comptar les oferides per TV3. No com els valencians que no podem veure TV3 i patim Canal Nou, un ens que hauria de vetlar més per la nostra cultura. És cert que des de fa unes quantes temporades han decidit fer programes d'entreteniment com Autoindefinits, Trau la llengua o sèries com l'Alqueria Blanca, Da capo, Senyor retor, etc que empren un valencià estàndard, és a dir, normatiu encara que la paraula "collons" ens aparega per tot arreu. A més, sempre parlen valencià els llauradors, els músics, etc i, en canvi, els senyorets quasi sempre s'expressen en castellà. Aquest fet hauria de modificar-se perquè implica certs prejudicis que no vull explicar ara.


Els directius de RTTV haurien de fer més perquè la tasca realitzada fins ara és del tot  insuficient. Cal una programació completa en valencià i que la informació siga objectiva.  De totes formes, en una pròxima entrada del bloc tractaré el cas particular de Canal Nou.

dijous, 3 de novembre del 2011

Saps dir-ho en català.

Recentment m'han enviat un correu electrònic sobre algunes de les nostres paraules. La informació que hi apareix és important. He estat temptat de no copiar-la però, al remat, crec que és molt interessant llegir-ho. Fins i tot es poden aprendre un fum de paraules i/o expressions en català. L'autor ha fet una recerca de paraules i expressions que habitualment es diuen en castellà quan tenim en la nostra llengua unes paraules oblidades que diuen el mateix.  El correu comença així: 

Saps dir-ho en català?

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitos i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada - en futbol, per exemple-, també (encara que preferisc dir traure). Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
 
En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).
Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.


Espere i desitge que la informació haja aprofitat.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Una llengua que camina

Fa unes setmanes que TV3 va emetre el documental  "Una llengua que camina" amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, el 9 d'octubre. En aquest treball es mostra l'estat de salut del valencià a partir de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que participaren en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià a la diada del 2010.
Es tracta d'un reportatge ben fet que mostra sense enganys ni manipulacions la situació real del valencià a les comarques castellonenques, valencianes i alacantines segons cinc persones. Els protagonistes són Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas; Diego Gómez, mestre i president d'Escola Valenciana; Gerard Pitarch, metge de Castelló de la Plana que fou escolaritzat en la línia en valencià; Dariana Roza, d'origen romanés que aprengué la nostra llengua i que col·labora com a Voluntària lingüística  i  Mar Iglesias, periodista i professora universitària que viu a Alacant, que ens ensenya que viure i expressar-se en valencià és possible en aquella ciutat.

El documental ofereix el punt de vista d'aquests cinc personatges al llarg del seu quefer diari i com els cinc fan ús de la llengua pròpia en la vida familiar i laboral. No són herois perquè hagen utilitzat la llengua per a l'àmbit laboral: la música, la medicina o el periodisme. La llengua està ben viva arreu del País, tot i que en ocasions els valencianoparlants l'oculten en les seues manifestacions diàries o manifesten autoodi perquè no la transmeten als seus fills. Per això, caldria estar ben conscienciats i ser fidels a la llengua. Perquè la llengua tinga una millor salut sols falta que part de la societat canvie l'actitud.
La llengua, per tant, no està en perill d'extinció com afirmen alguns, doncs som molts els parlants. Ara bé, estem en una situació de conflicte lingüístic majoritàriament amb el castellà i en alguns àmbits amb l'anglés que cal corregir. En aquest sentit, caldrà que les institucions públiques treballen per la normalització d'una forma més real.

Aquest reportatge també té la intenció de críticar l'actitud dels nostres governants que intenten eliminar les línies d'aprenentatge en valencià per afavorir l'ensenyament del castellà i de l'anglés. És a dir, quan encara no està consolidat el bilingüisme perquè no s'han aplicat les lleis, almenys en educació, ara pretenen fer-nos trilingües sense donar-nos millors mitjans.
A més, voldria afegir que aquest reportatge no s'ha pogut veure al País Valencià lliurement a causa de la censura. Desitge que les coses canvien ja.

La durada del vídeo és de 56 minuts. I el seu enllaç és el següent:

http://www.tv3.cat/videos/3741690


A continuació podeu escoltar la cançó dels Obrint Pas que es titula "Al país de l'Olivera" i que s'escolta al llarg del documental.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Els noms femenins de Guadassuar (segles XIII-XVII)

Els noms femenins que apareixen en la Carta Poblacional i en els recomptes fiscals de Guadassuar entre els segles XIII  i XVII són escasssos. L'absència dels noms de dona és considerada normal perquè en aquella època sols figurava el nom del cap de família. Així és que en el 1270 apareixen 9 entrades de noms femenins, és a dir, noms de les primeres pobladores de Guadassuar de les quals es té constància escrita. Del 1399 hi ha tres noms més al igual que del 1572.
Segons J.Enric Mut la fórmula que predomina per a referir-se a les dones és l'al·lusió al vincle parentiu: la filla de, la viuda de i la muller de (1399: 8 casos; 1511: 4; 1572: 14). En altres ocasions adopten el cognom del marit feminitzat i anteposen la partícula personal Na: Na Ramona, Na Hervasa, Na Guillamona (1572: 8 casos). En el cas dels cognoms ocorre de la mateixa forma. Així, es troben Na Boyls, Na Gisberta, Na Cardona, Na Montalvana, etc.
Per tant, si comparem les dades amb la dels hòmens la diferència és important, doncs en el mateix període s'han trobat 37 noms masculins en el 1270, 108 entrades en el 1399 mentre que 165 en el 1572.

Abans d'assenyalar els noms, convé aclarir que entre parèntesi es troba la quantitat de dones amb el mateix nom.

1270: Elisabet, Estefania, Goda, Maria (3), Menga i Sansa.

1399: Guillamona, Ramona i Toda.

1572: Àngela, Caterina i Jerònima.

En canvi, en el Llibre de batejats, de confirmats i de matrimonis apareixen 1869 entrades en el període comprés  1592-1612, que es desglossen en 983 batejades, 414 confirmades i 472 matrimonis.
D'aquest llistat destaquem els noms més emprats per als batejos, siga el cas d'Isabet (85), Caterina (2)/Catarina (1)/Catalina (49), Esperança (41), Vicenta (39), Úrsula (37), Anna (36), Jerònima (32), Margalida (22)/Margarida (1), Maria Anna (17), Àngela (16), Anna Maria (15), Josepa (10), Agustina (10), Francisca (8) i unes poques Andreua/Andrea, Bàrbara/Bàrbera (3), Betriu, Clara (3), Damiana (4), Gràcia, Inés, Joanna, Llorença, Llúcia, Magadalena (5), Mònica, Paula, Rafela, Sebastiana (5), Serafina o Violant.

Hi ha diversos noms que evolucionen al llarg dels anys. En primer lloc està la primitiva Caterina que dóna lloc a Catarina i Catalina. Una cosa semblant ocorre amb Margalida i Margarida, que al seu torn es canvia per Margarita. Les evolucions són diferents però les causes són, possiblement, les mateixes: la castellanització dels antropònims. Fins i tot, en el recompte del Llibre de batejats..., finals del segle XVI i principis del XVII, Margarita ja té 4 entrades en l'apartat de matrimonis a causa de l'avanç de la llengua veïna. D'altres variacions són Andreua/Andrea o Bàrbara/Bàrbera.

Ara voldria fer referència a una sèrie de noms desconeguts  actualment: Beneta, Donisa, Eufèmia, Eufràcia, Felícia, Felipa, Goda, Maciana, menga, Montserrada, Nadala, Nicolaua, Quitèria, Sansa, Tomasa o Toda, els noms de les quals en moltes ocasions sorgeixen a partir d'un antropònim masculí.

Per últim, m'agradaria que els pares i les mares utilitzaren noms propis més autòctons per a anomenar als seus fills i filles. En certes ocasions fent classe m'he trobat en autèntiques averracions i els xiquets no tenen la culpa. Crec que tenim uns antroprònims genuïns i ben bonics que des de l'entrada en la democràcia s'han recuperat i aquest és el camí.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Els noms masculins de Guadassuar

El motiu d'aquesta nova entrada són els antropònims, és a dir, els noms de persona. En aquesta ocasió tractaré els noms dels habitants de Guadassuar durant els segles XIII-XVII a partir del treball realitzat per J. Enric Mut "Onomàstica medieval i moderna de Guadassuar". I és que és molt curiós observar com s'anomenen els membres d'aquesta comunitat al llarg dels temps, com aquests noms predominen en una època i en d'altres desapareixen.
Els llistats que féu servir l'actual cronista local per a l'elaboració de l'article són la Carta Poblacional de 1270, els recomptes dels impostos de la Peita i del Morabatí (1359-1572), el Manifest de cases i bestiars de 1510 i el Llibre de batejats, de confirmats i de matrimonis de l'església de sant Vicent Màrtir de Guadassuar (1592-1612).

Sols he indicat aquells antropònims que tenen més vigència o importància en cada data.  He obviat alguns dels noms perquè, sincerament, no m'han interessat, siga el cas d'Abdon, Bonanat, Leandre, Llop, Macià i Monserrat.
Entre parèntesi es troben la quantitat de persones amb el mateix nom. Així doncs, el llistat és el següent:

1270: Berenguer, Domingo (3), Eiximén, Enyec, Esteve, Ferran, Guillem, Joan (5), Llorenç, Martí (3), Pasqual, Pere/Perot (4) i Vicent (3). Aquests són els noms dels primers pobladors cristians de Guadassuar. Almenys del qui tenim constància escrita.

1399: Andreu, Antoni (13), Arnau, Bernat (11), Francesc, Jaume (7), Mateu, Miquel i Simó.
I destaquen noms apareguts anteriorment com, per exemple, Domingo (20), Martí (6), Pasqual (4), Pere/Perot (19).

1428: Bertomeu (4), Lluís i Ramon són els nous noms que apareixen per primera vegada al poble.
Ara bé, Antoni (19) és un nom molt extés al igual que Bernat (16), Domingo (15), Jaume (7), Joan (12), Pere/Perot (20).

1511: l'única novetat és la de Jeroni. Encara que es mantenen molt actius els Antoni (8), Bernat (5), Bertomeu (6),  Joan (10), Lluís (3), Miquel (3), Pere/Perot (8). En canvi, ja no apareixen els Berenguer, Domingo o Vicent.

1572: Baltaz(s)ar, Batiste, Cosme (9), Damià, Gabriel, Gaspar, Melcior, Nicolau, Rodrigo, Salvador i Tomàs.
En aquesta data també són habituals els Antoni (12), Bernat (5), Bertomeu (7), Francesc (5), Jaume (18),  Jeroni (8), Joan (27), Lluís (11), Miquel (12), Pere/Perot (24) i Vicent (7).

En el Llibre de batejats s'assenyala que en el període 1592-1612 els noms apareguts per primera vegada són: Agustí (20), Cristòfol (6), Gregori (2), Jacint (2), Joaquim (3), Jordi, Josep (30), Llàtzer, Lluc, Pau (2), Nofre (3).

Es pot destacar el fet que en els diversos llistats apareixen entrades de noms que en l'actualitat designen cognoms com, per exemple, Alonso, Aparici, Aznar, Ferrer, Garcia , Gil, Nadal i Valero.
A més, trobem els noms dels tres Reis Mags, Baltasar, Gaspar i Melcior,  en les dades del 1572 com a conseqüència que a partir del Renaixement es va difondre per Europa el seu culte.
Així mateix, hi ha Vicents perquè l'església local venera a sant Vicent Màrtir. En canvi, no trobem cap Roc perquè la verenació al sant és posterior, doncs l'ermita fou construïda el 1648, tot i que fou reedificada el 1768.

Quant a l'etapa 1270-1572 els antropònims que predominen són Pere (65), Joan (57), Antoni (52), Domingo (38), Bernat (37), Jaume (34), Miquel (19), Bertomeu (17), Vicent (12) i Martí (12).
D'altra banda, els més freqüents en el Llibre de batejats... (1592-1612) són: Pere (142), Joan (106), Vicent (86), Jaume (81), Miquel (74), Francesc (73), Lluís (46), Antoni (43), Jeroni (35), Batiste (22), Bertomeu (20) i Cosme (20). 

Caldria fer un estudi de l'antroponímia masculina des del segle XVII fins a l'actualitat per observar l'evolució dels noms a partir de la desfeta d'Almansa i com a afecta a la població, si és que afecta. També m'agradaria veure com en la democràcia del segle XX s'enceta un nou impuls en la utilització del valencià en l'antroponímia.

Això sí, en les pròximes entrades tractaré els noms femenins d'anteriors segles  i els actuals malnoms del poble que ja tinc quasi enllestits. L'altre estudi està pendent.

divendres, 2 de setembre del 2011

Centenari d'Enric Valor

Encara que amb un poc de retard m'agradaria recordar i homenatjar la figura d'Enric Valor perquè el passat 22 d'agost haguera complit cent anys. I malauradament aquest dia ha passat amb l'absència d'iniciatives oficials que el recordaren, a exepció de l'AVL, les Universitats i diversos ajuntaments. Què ha organitzat la Generalitat, la Conselleria d'Educació o Canal 9? La resposta és curta, barata i ben fàcil: no res.

El 13 de gener del 2000 va morir als 88 anys després d'una intensa vida¨dedicada a la nostra cultura.
En la següent imatge es poden veure alguns estudiants de  Filologia signant en el llibre de condolències (Rosa Clemente, Maite Mateo, Vanessa Forner, Neus Cabanes, Dani Civera i un servidor).


L'escriptor de Castalla va treballar en camps com ara la gramàtica, la lexicografia, la rondallística i la novel·la. En les obres de ficció recuperà de la memòria col·lectiva les nostres rondalles i, a més, rescatà paraules i expressions en desús i li donà al text un contingut literari normatiu alhora que mantingué la riquesa dialectal. Pense que sense la tasca de Valor, si més no, moltes rondalles i paraules s'hagueren oblidat.

A més, Enric Valor fou el mestre de mestres que s'encarregà de dotar de gramàtiques per a l'estudi del valencià en uns moments en què la preocupació per la nostra cultura era gran.
Conjuntament amb Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés formà part de la base per a la recuperació de la nostra llengua al llarg del segle XX.


En el pròxim vídeo, enregistrat l'any 1999, podeu escoltar-lo i contemplar la seua senzillesa.



Alguna de les activitats que s'han organitzat al llarg de l'any per commemorar la figura de Valor han estat el cd de Dani Miquel "Els barrets de Valor", Ovidi Twins que  presentà en la passada Fira del Llibre de València el seu últim llibREvistacedé i Vol de Núvol (constituït majoritàriament pels membres del grup de rap Rapsodes), que han adaptat i interpretat diverses de les rondalles en rap. En el següent vídeo es pot escoltar l'adaptació que han fet:


Com en el pròxim curs estaré treballant a Petrer, promet que pujaré a l'Alt de Guisop (entre Petrer i Castalla), des d'on es pot contemplar el paisatge que inspirà Valor en les seues novel·les. En aquest cim han estat uns 50 valorians i valorianes recordant la figura de l'escriptor castallut en el dia del seu centenari.
 
Gràcies a Enric Valor per haver estimat la llengua, la nostra llengua. 

dimecres, 17 d’agost del 2011

Els cognoms de Guadassuar.

El present article tracta sobre l'onomàstica guadassuarenca, concretament parla dels cognoms dels habitants de Guadassuar entre el 1270 i el 1612. I és que per onomàstica s'entén la ciència que estudia els noms propis.
A més, he d'assenyalar que la majoria de la informació que es publica ara i ací ha estat extreta d'una ponència realitzada per J.E. Mut titulada "Onomàstica medieval i moderna de Guadassuar" on també s'inclouen els noms de persona masculins i femenins (material per a una pròxima entrada en el bloc). Tota aquesta informació  es troba en les Actes del XXI Col·loqui d'Onomàstica de la Societat d'Onomàstica publicat per l'Editorial Denes el 1997.

Així doncs, Mut pren com a partida per al seu estudi onomàstic una sèrie de documents  com, per exemple, la Carta Poblacional del 1270 que es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, els recomptes dels impostos de la Peita i del Morabatí que es conserven a l'Arxiu Municipal d'Alzira i a l'Arxiu del Regne de València siga el cas del Llibre d'Ordinacions, Capítols del Sach o Regiments dels Oficis i altres constàncies, Llibres d'Aveïnaments, Col·lecta de la Peita de les Alqueries, etc. També ha tingut en compte el Llibre de batejats, de confirmats i de matrimonis de l'església parroquial de Sant Vicent Màrtir de Guadassuar (1592-1612) que està a l'Arxiu Parroquial de Guadassuar.
Pel que fa al Morabatí és un pagament que afectava a tots aquells que tenien més de 105 sous i es pagava cada 7 anys.
La Peita, en canvi, era un impost que gravava els béns mobles i immobles i que obligava el propietari. Els nobles i els clergues obtingueren l'exempció d'aquest pagament.

El llistat de cognoms que a continuació apareix està incomplet. Sols he aprofitat aquells cognoms que considere històrics, que estan valencianitzats o que encara tenen vigència en el poble. 
Per tant, segons la Carta Poblacional del 1270 els habitants que ocuparen el poble amb l'arribada de les tropes de Jaume I s'anomenaven Albalat, Almenar, Barien, Calant, Cucaló, Gallisanç, Gascó, Girona, Larraga/Raga, Navarro, Olit, Oteiza, Pacs, Puig, Saga, Tafalla, Terol, Tudela, Vallcebre/Balcebre, Vallés, Valls, Vela i Viacamps.
Si els agrupem geogràficament destaquen els nouvinguts procedents de Navarra: Larraga/Raga, Navarro, Olit, Oteiza, Tafalla i Tudela. Cal dir que quasi totes les localitats es troben pròximes a Tafalla i la seua comarca.

Del 1399 apareixen els cognoms Alonso, Boïls, Carbonell, Cortés, Ferrer, Messeguer, Micó, Montalvà/Montalbà, Osca/Hosca, Perales, Peres, Pujol, Sanxeç/Sanxiç/Sanchis, Venrell/Vendrell i Villalba.

En el 1428 destaquen els cognoms Alcanyís i Monçó que es refereixen a ciutats de Terol mentre que Garrigues  i Martorell fan referència, en primer lloc, a una comarca catalana i, en segon terme, a una ciutat pròxima a Barcelona.

El 1511 apareixen els Barberà, Hervàs/Ervàs, Ferrando, Llopis, Miquel, Palau, Pals, Sentamans i Tortosa.

En el 1572  es citen els cognoms Alòs, Anyó, Asensi, Balaguer, Castell/Castells, Castelló, Climent, Escrivà, Ferrandis, Gil, Guerau/Grau, Jornet, Madramany, Ortega, Pasqual, Prats, Pujades, Roig, Sanç, Serra, Torres, Ximeno/Eiximeno i Vinyoles.

Del Llibre de batejats, de confirmats i de matrimonis de l'Església de sant Vicent Màrtir de Guadassuar (1592-1612)  es poden llegir en el període citat els següents cognoms: Alapont, Andreu, Canut, Casanoves, Castany, Cerveró, Colomina, Domingo, Esteve, Garcés, Ginest, Hernandis, Martí, Minyana, Miravall, Noguera, Oliver, Pellicer, Peris, Ribera, Ribes, Roselló, Simó, Soler, Tàrrega i Vidal.

S'ha extés entre els estudiosos una vella teoria per la qual els cognoms fan referència a l'origen o procedèndia dels avantpassats. Humilment pense que en la majoria de casos això és veritat però no es pot assegurar o confirmar al 100%.
Al segle XIII els cognoms de Guadassuar són d'origen navarrés però després la immensa majoria procedeix de Lleida, la resta de comarques catalanes, Aragó i ja en el segle XVI provénen de diverses parts de la península.
Així i tot, a continuació cite tots els cognoms que en fan menció a qualsevol alqueria, poble, ciutat o comarca:

- Comarques de Lleida: Almenar, Alòs, Balaguer, Bellvís, Canyelles, Cerveró (Cervera), Isona, Noguera, Tàrrega, Vinyoles. I actualment està molt consolidat Camarasa.

- Resta de Catalunya: Avellà, Badia, Barberà, Cardó(-na), Garrigues, Ginest(-ar), Girona, Martorell, Pals,  Prades, Ribes, Ridaura, Roselló, Salses, Tortosa, Vallcebre, Valls i Vendrell. Els pobles subratllats pertanyien a Catalunya però des del Tractat dels Pirineus del 1659 passaren a mans franceses.

-Aragó: Albalat, Alcanyís, Aragonés, Daroca, Monçó (Montsó), Terol, Osca/Hosca i Viacamps.

- Occitània: Gascó i Llemosí.

- Espanya: Alavés, Cordova, Cordovés, Chinchilla, Gallego, Murciano, Salamanca i Soriano. Tots aquests   cognoms s'han incorporat al poble durant el període 1592-1612, segons consta a l'Arxiu Parroquial.

- França: Bretó i Francés.

Un exemple de cognoms que s'han quedat al marge són Adell, Alapont, Amat, Avada, Bardagí, Borreda, Comes, Cruanyes, Esquer, Feliu, Folqués, Gavarda, Gilart, Hoste, Just, Manyes, Montull, Nonell, Quexal, Ravascall, Rigau, Romeu, Saura, Semper i encara en queden molts més.

Per últim, voldria acabar l'article amb una reflexió sobre un doblet de cognoms que tenen arrel valenciana (els primers) i d'altra castellana (els segons). Aquests són els cognoms:
Arnandis-Hernández, Ferrandis-Fernández, Galbis-Gálvez, Gomis-Gómez, Goterri/Guterri-Gutiérrez, Llopis-López, Peris-Pérez, Sais-Saéz i Sanxis/Sanchis-Sánchez.  

dijous, 28 de juliol del 2011

Els senyorius de Cotes i Pardines

En aquesta ocasió m'agradaria aprofundir sobre els senyorius de Cotes i Pardines, actualment inclosos dins del terme d'Algemesí. I és que conec les restes d'aquests poblats des de ben menut, concretament unes parets que s'alcen vora dos camins que en moltes ocasions he freqüentat i que sempre m'han intrigat.
La paret de Cotes s'alça en el camí d'eixida del Cementeri nou de la ciutat, molt a prop de la multinacional Arròs Sos. Mentre que la paret de Pardines es troba molt pròxima a Cotes, concretament en la CV-516 que enllaça l'empresa mencionada anteriorment i Albalat de la Ribera.

Josep Enric Estrela, estudiós algemesinenc, fa uns anys que recopilà les idees expressades per diversos autors sobre el significat del nom Cotes.
Així, Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana el considera descendent i una prolongació normal en mossàrab de COS, COTIS (pedra d'esmolar).
En canvi, Alcover pretén derivar-lo del preromà COTTU (pujol) que ha donat en castellà "cueto".
I Carme Barceló afirma que Cotes prové de l'ètim àrab "qutca" (parcel·la, tros de terra) com a origen i que després, en època cristiana, hauria sofert una pluralització.
Aquestes teories sols signifiquen que a hores d'ara encara no està massa clar el significat d'aquest topònim ja que es fa difícil conéixer l'etim exacte d'una llengua que no es parla actualment.


Els autors de Les alqueries de la Ribera: Assaig d'identificació i localització han trobat un primer document en què apareix citat el nom d'aquest lloc. Es tracta del Llibre del Repartiment i la data és del 15 de novembre de 1243: "a Berenguer Rubei l'alqueria de Cotes". En el registre del morabatí apareix que el 1373 hi ha 23 persones censades, el 1563 compta amb 64 veïns, el 1609 habiten 90 persones, el 1617 està despoblat mentre que el 1646 té 12 veïns.

Cal afegir que Cotes va pertànyer al comte de Cocentaina, Lluís Corella, i que el 1474 pledejà amb Algemesí pel govern de la Séquia Reial. També és important mencionar que el 1620 fou venut per Miquel Falcó a la ciutat d'Algemesí.
A continuació es pot veure una imatge sobre la paret que encara es conserva d'aquest senyoriu on s'han trobat restes aequeològiques d'origen ibèric.


Pel que fa a Pardines, s'han trobat restes ibèriques, romanes i musulmanes. Ara bé, no se sap l'origen del nom encara que sembla romànic.
En canvi, la primera constància que es té d'aquest senyoriu apareix al Llibre del Repartiment, en concret el 7 d'agost de 1238 quan hi ha una donació "a Eiximén d'Urrea l'alqueria de Pardines vora Trullàs". Convé assenyalar que Trullàs fou una alqueria que se situa entre Sollana i Albalat de la Ribera.
En la col·lecció documental  de l'Arxiu de la Corona d'Aragó referent al Regne de València, preparada per Martínez Ferrando es pot llegir:" donació d'una heretat entre Pardines i Alzira, a la vora del Xúquer, a Andreu Arnedo" el 18 d'octubre de 1277. Uns anys després, el 29 d'abril de 1280 es cita en el mateix document: "ordre dels justícies d'Alzira, Cullera i Corbera de prohibir el pas per l'heretat que Andreu Arnedo té a Pardines".
A més, segons consta a l'Arxiu del Regne de València, Pardines comptava amb 39 cases en el 1510 que, sens dubte, és una quantitat important de construccions per a l'època.


Pardines fou pretesa pel cavaller n'Alfons Llanós en el temps del repartiment de les terres a càrrec dels cristians. Segons consta al llibre de les Trobes va pertànyer a Pere Jofré i al marqués de Bèlgida, qui cobrava els delmes dels fruits i, per tant, exercia de senyor feudal. Més tard, formà part del senyoriu del comte de Cocentaina i dels Falcó de Belaochaga al igual que Cotes. Després, en 1704 hagué de pledejar amb el duc d'Albalat per a poder impartir justícia en el seu terme.


Es pensa que la paret que resta era de l'església però no es pot assegurar totalment. A més, el retaule que hi havia en el seu interior es conserva actualment a la basílica de sant Jaume d'Algemesí en un altar lateral.

D'altra banda, Vicent Castells  assenyala  al Paisaje agrario de Algemesí que Pardines s'incorporà a Algemesí en el 1618 i que actualment es manté el topònim com a nom d'una partida i el d'un camí secundari que uneix la localitat amb Albalat.
J.E. Estrela afegeix en Aproximació a la toponímia d'Algemesí que el 1620 Algemesí s'havia annexionat ambdós senyorius, Cotes i Pardines, els quals a causa de les riuades i de les malalties produïdes pel conreu de l'arròs (paludisme tercianes) anà minvant la seua població fins que a principis del segle XVIII foren despoblats.

Sense res més que dir, sols desitge que la informació que ací ha aparegut haja sigut profitosa.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Xavi Castillo actua a Guadassuar

Els festers de Sant Roc 2011 de Guadassuar han convidat Xavi Castillo perquè actue al nostre poble el pròxim divendres 29 de juliol. L'espectacle tindrà lloc a la sala Rex i començarà a les 22 hores. Cal assenyalar que les entrades estan totes venudes des de fa mesos i que la seua visita ha alçat molta expectació perquè sols l'han vist pel poble en una ocasió, Xonan el guerrer, i la gent té moltes ganes de veure'l ací sense haver de desplaçar-se.

Els festers d'enguany s'han caracteritzat per organitzar grans esdeveniments (que bé que queda aquesta paraula). Feia anys que no havia eixit un grup de joves tan treballadors i amb bones idees. En aquesta ocasió crec que també han encertat portant a la companyia teatral Pot de Plom que és dirigida per Castillo.

En el següent vídeo apareix Xavi Castillo comentant la notícia sobre la dimissió de Camps. Intuïsc que en l'espectacle del divendres en farà referència i, per això, publique el vídeo.


Si esteu interessats en conéixer més coses sobre aquesta companyia teatral, només heu de punxar en el següent enllaç.


Vull també que veieu un altre video. En aquest cas podeu escoltar la cançó que el grup Al Tall li dedicà a Camps abans de les eleccions. La cançó s'anomena "Romanç contra Camps" i és una crítica sobre la política realitzada per l'anterior president de la Generalitat.
Sembla que els blavencians no l'escoltaren perquè el tsunami blau arrassà en les darreres eleccions.


Bon vent i barca nova!

dimarts, 19 de juliol del 2011

Bici, torres i casalots.

Després de deixar un temps inactiu el bloc a causa d'una lesió en l'esquena que m'ha impedit fer vida normal i, sobretot, gaudir de la bicicleta ha arribat el moment de publicar un apunt que he tingut en ment des del passat mes d'abril. La ruta té 25 quilòmetres i és fàcil, de baix nivell perquè és completament plana i molt tranquil·la ja que discorre per carreteres secundàries. Això sí, en el seu trajecte es descobriran unes torres i uns quants edificis singulars i estèticament bonics repartits pels termes de Guadassuar, lloc des d'on s'inicia, i els d'Alginet, Benifaió i Algemesí. La durada de la ruta pot oscil·lar entre 2 i 2'30 hores.

Així doncs, el recorregut comença a Guadassuar i voreja la Séquia Reial del Xúquer durant uns 3 km al pas pel seu terme. Aquesta séquia fou construïda durant el regnat de Jaume I en el segle XIII i aprofitava part del trajecte d'una anterior séquia d'origen àrab. Gràcies a aquesta obra hidràulica la Ribera del Xúquer ha evolucionat en el terreny agrícola i econòmic.
Una vegada s'han completat els primers cinc minuts del recorregut es passa pel costat de la casa Roncal, suposadament edificada a principis del segle XX i d'estil modernista. Es pot veure aquest edifici en la següent imatge.

A continuació, es segueix la carretera que uneix Guadassuar i Alginet. Es creua el riu Magre o també anomenat Sec com a conseqüència de l'escassa aigua que porta en la majoria de l'any i 10 minuts després s'arriba a la finca que en els anys 50 fou del torero Paco Camino i des d'on es veu la Torre Borrero, segona parada de la cicloruta. Aquesta torre defensiva es troba rehabilitada i encara que ha patit modificacions manté les quatre plantes.



Després es segueix la séquia de Sollana que naix de la Séquia Reial i es troben diverses cases d'horta centenàries d'entre les quals destaca l'anomenada popularment com a casa de les cent finestres.


Més tard apareix per l'hortizó les sis altures de la torre Luengo  que rep el nom del seu primer propietari Baltasar Luengo, natural d'Alginet. La construcció pot tindre perfectament més de 150 anys i manté l'escut d'armes com es pot apreciar en la fotografia. En l'actualitat la torre, les cases i les terres estan repartides entre diferents famílies siga el cas de Maria Rosa Dalmau i d'altres.








Després es  busca el camí de Benifaió que és una via secundària que enllaça Algemesí i Benifaió i pel qual es troba la casa on Teodor Llorente s'inspirà per escriure el poema "Vora el barranc dels Algadins". En l'actualitat la zona és un planura plena de tarongers per on discorren diverses séquies cap a la marjal.
A més, hi ha una fotografia d'un panell ceràmic de la Mare de Déu de la Salut, patrona d'Algemesí, ja que els actuals propietaris són d'aquesta ciutat.



Des d'aquest punt es contempla la serra de Corbera. Des de l'esquerra cap a la dreta es troben els següents pics: la Ratlla, la Creu del cardenal, l'Ouet i el Cavall Bernat.


La següent casa s'anomena Hort del Sord i des de fa més de 100 anys és propietat de la família Pujades Ferragut. Hui en dia encara no es coneix el motiu pel qual s'anomena així.
Aquesta casa es troba en un dolent estat de conservació a causa dels nombrosos robatoris i diversos incendis. Però tingué molta importància en les primeres dècades del segle passat perquè el seu propietari exportava taronges a diversos punt d'Europa com, per exemple, Anglaterra.






L'excursió continua i 5 minuts després està l'Hort del Cadirer. La casa com es pot comprovar en la imatge té un estil particular i també té una torre.

I molt prop d'ací es troben les parets que encara es conserven de les alqueries de Cotes i Pardines que en una pròxima entrada del bloc es tractaran.

Per concloure aquest apunt, podeu escoltar la versió musical del poema "Vora el barranc dels Algadins" a càrrec de Paco Muñoz i també podeu llegir-lo.



Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

dissabte, 16 de juliol del 2011

Abans del foc

Quan arriba l'estiu la temperatura puja i malauradament el bosc es crema any rere any. I els exemples els tenim tots els estius i, fins i tot, durant altres èpoques de l'any.
I és que quan les flames socarren els arbres també desapareixen les plantes, algunes d'elles autòctones, la fauna ha de canviar el seu hàbitat, es destrueixen camins, dreceres, etc i tot el paisatge verd canvia pel negre.
Abans que el foc faça més malany a les nostres serres, muntanyes, turons i cims m'agradaria que escoltàreu la següent cançó titulada "Després de foc". Aquesta cançó fou composada i cantada pel grup Atzukak després que el foc cremara part de la Vall d'Albaida el passat estiu.


Veure el vídeo em provoca una gran emoció. La música i la lletra són boniques. En canvi, els motius pels quals aquest grup d'Ontinyent l'ha realitzada són tristos ja que el bosc que ha crescut al llarg de moltes dècades ha desaparegut en qüestió de minuts.

Espere i desitge que els piròmans i els especuladors que provoquen els incendis es cremen.

Visca la terra verda i lliure!!!!

dimarts, 28 de juny del 2011

Dos fulls informatius de Teresa de Cofrents i de la Vall d'Aiora.

L'alumna Iris Jiménez Orts de 3r ESO C confeccionà fa un temps aquest full informatiu sobre el seu poble, Teresa de Cofrents, que es troba a escassos quilòmetres d'Aiora.
En aquest tríptic l'autora exposa la localització del poble, la història, les festivitats, la gastronomia i unes notes sobre la flora autòctona.



En canvi, Ana Rueda Muñoz elaborà un full informatiu en què exposa un passeig al llarg de tots els pobles que conformen la Vall (Aiora, Zarra, Teresa de Cofrents, Xalans, Xarafull i Cofents) per mitjà de 20 mosaics que expliquen la història valenciana durant l'època morisca  i que es troben repartits entre els diversos pobles.

PQPI connection

La revista Caramba de l'IES Fernando III d'Aiora ha vist la llum al final de curs. Per aquest motiu vaig decidir escriure una brevíssim relat que tinguera un poc d'humor, ironia i unes gotes d'intriga. El títol l'he copiat d'una novel·la recent i m'ha semblat idoni perquè els alumnes del PQPI d'Aiora són molt perillosos. 

PQPI Connection
Una història de misteri i d'humor que comença malament i acaba pitjor

L'ambient que es respirava el primer dia de classe era fresc i gelat. La humitat penetrava per tot arreu. A més, la presència de la boira impedia la visibilitat de l'edifici que es troba en la part superior de la muntanya. Des d'aquest punt es podia contemplar un castell que es va construir fa un grapat de segles per tal de defensar els habitants de la localitat dels atacs d'anteriors civilitzacions. Aquest castell es troba deshabitat i en un mal estat de conservació en aquests moments.
A la costa d'on ell prové, la calor encara es gaudeix amb certa alegria i el contrast de temperatures li provoca un estat d'ansietat constant.

Passaren els dies i les setmanes i un grup de joves procedents dels diversos pobles que conformen la vall aconseguiren fer-se amics després de compartir molt de temps junts. La colla estava formada per sis xics i dos xiques que des de l'inici del curs acadèmic havien destacat negativament per les seues dolentes accions. Havien estat castigats i en alguna ocasió expulsats per no complir el RRI (Reglament de règim intern).
Cadascun d'ells tenia uns objectius i uns interessos diferents. Tanmateix decidiren aliar-se per fer de la seua colla un grup mafiós que obtinguera ingressos i que causara el terror per la comarca. I així comença aquesta història.
El cervell de la colla, Maties, organitzà una acció important amb la intenció d'aconseguir molts diners. Al llarg de tota una nit furtaren 10 tones de mel dels dipòsits que fa servir la Cooperativa per emmagatzemar aquest fluïd tan valuós. Ràpidament vengueren la mel en el mercat negre i obtingueren 2 milions d'euros que destinaren a la compra de diversos apartaments, dos cotxes de luxe i una furgoneta blindada. Més tard, diversificaren les operacions i aconseguiren robar de les instal·lacions de grans multinacionals ubicades a la vall plaques solars, aerogeneradors, ordinadors i, fins i tot, un aparell que copiava les targetes de crèdit. A continuació ampliaren el negoci amb el robatori del senyal per satèl·lit de tota la comarca. Així, coneixien de primera mà les actuacions de la policia i la Guàrdia Civil que, per cert, els seguien la pista des que començaren les seues operacions. Ocorre que els paratges i les muntanyes que envolten la ciutat els servien d'amagatall després de cada acte delictiu i es feia molt complicat localitzar-los.
Les malifetes eren constants i pel que sembla el grup s'havia eixamplat amb quatre membres més. Aquests últims foren els causants dels segrestos del seu tutor i del conserge del centre. Demanaren 300 000 euros per les seues vides, sinó els amputarien les extremitats. I és que ambdós havien rebut cartes amenaçadores que els exigien una gran quantitat de diners en metàl·lic.

La premsa autonòmica i nacional es va fer ressò d'aquest grup mafiós i les forces policials assetjaren la vall fins que, un dia de juny, quan la calor es feia insuportable, les notícies confirmaren l'alliberament dels dos segrestats i la detenció de tosts els membres de la banda. Durant mesos s'havien instal·lat prop d'una coneguda cova anomenada “don Juan” per on l'aigua del riu Xúquer discorre cristal·lina formant un canyó de gran bellesa paisatgística.
Una vegada tots els delinqüents foren repartirs entre les presons estatals, els obrers iniciaren la búsqueda dels diners que els lladres de la vall havien aconseguit al llarg de l'any. Sí, es tractava de molts diners que havien amagat prèviament a l'edifici. Per aquest motiu, els enviats de la Conselleria es dedicaren a destrossar l'institut al llarg de tres mesos sense importar-los fer soroll. La sorpresa fou quan trobaren dins l'estructura de l'edifici una caixa forta amb milers de milions d'euros i diversos ossos humans que, segons la policia, pertayien als autèntics i vertaders alumnes del PQPI. La policia havia batejat l'operació com a “PQPI connection”.
Hui en dia encara es recorda a la vall la magnitud d'aquest succés. L'impacte fou brutal i cada any, durant el procés de matrícula, es prenen mostres d'ADN per a identificar cadascun dels alumnes matriculats a l'institut.
En la memòria del poble ha quedat la següent dita: “home roig i gos pelut abans mort que conegut” que es refereix al cap dels mafiosos que viu en completa llibertat en un edifici públic de l'avinguda de Campanar de la capitat valenciana. El seu nom és Alessandro Fontana i prové de Sicília, on va aprendre a actuar sense pietat.
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

divendres, 17 de juny del 2011

Imatges de l'eixida per València. 3r d'ESO

A continuació he publicat diverses fotos que vaig realitzar al llarg de l'excursió que realitzàrem a València per tal de conéixer la ciutat i, a més, tindre contacte amb les obres i els autors de la nostra literatura medieval. En les següents imatges es poden veure les Torres de Serrans, la porta de la Catedral per on s'accedeix a la tomba d'Ausiàs March, un palau cavalleresc,  un retaule ceràmic situat en la fassana de l'església de sant Nicolau, la casa on residí Jaume Roig, la Llotja i la Sala daurada, el soterrani i el terrat del Centre Octubre.













Espere que us hagen agradat.

divendres, 10 de juny del 2011

Diverses històries de por, terror, misteri dels alumnes de 1r d'ESO. (IV)

La creu agarradora
El cementeri nou de Gandia cau a l'altre cantó del riu Serpis, fora vila, com la resta de cementeris metropolitans. Doncs bé, trobant-se una colla d'alumnes de l'institut d'aquesta ciutat de la Safor en eixir de classe com cada dia, després d'haver llegit, o havent-los contat un que l'hauria llegida, una història de cementeri, i comentant-la entre ells amb cert neguit no desproveït de morbositat, n'eixí un d'atrevit que féu una juguesca contra els altres. Ell s'hi jugava el cap d'un dit que passaria una nit sencera al cementeri dormint al costat de la tomba que volgueren.
- I no eixiràs fins que canten els gallss!
A tot digué que sí el jactanciós. I en fer-se fosc, prenent el camí vell d'Oliva, cap allà que se'n van…


Pablo Martínez Estruch (1r ESO A)

Quan vam arribar, vam veure moltes, moltes tombes. El xiquet que s'anomenava Joan no sabia quina tomba elegir. El seu amic Pere li va dir que la més propera a la porta no perquè podia entrar algú persona i tindre un ensurt. També li van dir: tin cura amb els llops que per la nit, quan hi ha lluna plena apareixen els cementeris.
Joan va elegir una tomba molt vella.
Eixa nit va anar amb una manta i una llanterna. Havia núvols grisos i lluna plena.
A mitjan nit van eixir dos braços d'una tomba i van ofegar Joan.
Al matí següent, el seu amic Pere va anar al cementeri i va veure a Joan mort. Ja no saberen res de com va ser.



Noelia Torrella (1r ESO A)

...estant allí els amics del xiquet li van preguntar al costat de quina tomba anava a dormir aquella nit. El xiquet es quedà uns minuts pensatiu i de sobte va dir que volia queda-se en la de la seua mare.
-La teua mare està morta? Va preguntar Carles, un dels seus amics.
Sí, va pujar a una avioneta i es va suïcidar. Ningú ho sabia.
-I si no ho sap ningú com és que està soterrada en aquest cementeri?- va afegir Lucía.
  • Pagant un capellà. No vam voler dir-li-ho a ningú.
Canviant de tema Elena va insistir en el fet de dormir sol al costat de la tomba de la seua mare. I ell respongué: és la persona que més vull.
Tots els seus amics es van acomiadar d'ell amb molta llàstima, excepte sandra que decidí quedar-se amb ell. Tots els amics perquè marxara però era molt cabuda.
Dit això, tots se n'anaren i ells dos es quedaren. A continuació es dirigiren cap a la tomba de la mare de Rubén quan van escoltar unes veus molt rares. Però Sandra el va abraçar sense poder evitar-ho i així arribaren fins a la tomba.
Allí escoltaren la veu de nou i Sandra digué:
  • Tinc molta por, vull anar-me'n d'ací.
  • No patisques, jo et cuidaré. Va dir Àngel amb amabilitat.
Sandra no aguantà més i va eixir corrent. Aleshores aparegué u home amb el cabell negre, texans mig trencats i una jaqueta on es podia llegir “Guàrdia”. Aquest home digué:
  • On vas xiqueta?. Estàs sola?
  • Vinc amb un amic, respongué.
  • Qui eres?
  • Sóc el guardià del cementeri. Però què féu ací, de nit i sols?
  • Tenim molta poooooor. Hem escoltat unes veus.
  • Ahhh, no us preocupeu perquè hi ha molts llops.

Així que decidiren anar-se'n i perdre la juguesca.
Al matí següent van quedar amb els seus amics. Àngel i Sandra els van explicar tot el que va passar. Ells ho van entendre i digueren que no passava res.