Sí a TV3. La lluita continua

Ja fa dies que TV3 l'han apagada totalment al País Valencià. Hem deixat de veure la tele que ens oferí fa un grapat d'anys Bola de Drac, pel·lícules i sèries en català, Andreu Buenafuente i aquells programes tan divertits com Sense títol o La cosa nostra, reportatges culturals al 33, concerts de música en la nostra llengua i d'altres coses més.

La censura tan ferotge que imposa el nostre govern amb la col·laboració inestimable de la gran part de l'oposició és implacable fins ara. La recepta és fàcil: multes i més multes (són més de 800 000 euros) que Acció Cultural del País Valencià haurà de pagar. Quan la solució tècnica no és impossible, també cal una voluntat política des del Ministeri d'Indústria. En canvi, es poden veure sense problemes mitjans de desinformació com, per exemple, Intereconomia, Popular Tv, Las Provincias i d'altres canals amb escassa qualitat i poc rigor informatiu.

La societat és més conscient ara que no fa dos anys quan les emissions de la televisió pública catalana s'interromperen al sud del País, concretament a l'Alacantí i el Baix Vinalopó. Reitere que part de las societat està farta, contrariada i enfrontada amb les decisions polítiques que centren el seus esforços per eliminar qualsevol presència catalana a casa nostra mentre s’afavoreixen els mitjans de comunicació amics. I mai es té en compte la situació lingüística. S'omplin la boca amb el plurilingüisme educatiu però, al remat, qualsevol decisió perjudica greument la llengua autòctona.

Que no es puga veure TV3 amb normalitat és un greu atac a la llibertat d’expressió, sobretot, en l’actual món de la informació globalitzada. Aquest fet demostra, almenys, dues coses. En primer lloc, el tarannà feixista dels governants blavencians i, en segon terme, que encara quedem moltes persones que lluitarem perquè la normalitat es recupere al País Valencià.

Per últim, m’agradaria reivindicar el paper que hauria de tenir Canal 9. Un ens que hauria de normalitzar l’ús del valencià i que fins ara s’ha dedicat a la promoció del caràcter més regionalista valencià: les falles, els bous, l'oratge, el transvassament, les platges de Benidorm, l'AVE...i tot a un preu econòmic.

Que tinguem sort. La lluita continua

Onomàstica guadassuarenca

Segons la historiografia, sembla que l'ocupació cristiana de les terres situades al sud del cap i casal es va produir entre 1238 i 1240, quan Jaume I ocupà els territoris estesos pel marge esquerre del riu Xúquer. I no fou una feina fàcil, doncs hi hagueren nombroses disputes com ja s'ha indicat en l'apunt anterior, arran d'unes dissensions produïdes entre cristians i musulmans per l'ocupació violenta per part dels primers de les terres dels segons.

A partir de 1247 es produeixen les primeres expulsions documentades de musulmans a la Ribera, a causa de les pressions dels cristians per ocupar les millors terres. I la tensió existent no s'aturà en aquest moment sinó que es perllongà fins al 1609, data en la qual foren expulsats definitivament els àrabs.

La carta de poblament de Guadassuar és de 1270 quan aquestes terres foren ocupades per navarresos, aragonesos i catalans. L'anàlisi dels cognoms indica, en la majoria dels casos, la seua procedència.

A continuació es pot llegir el document traduït de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Reial Cancelleria en què Jaume I atorga part de les terres a les 39 famílies instal·lades:

València, 12 d'agost del 1270

"Dóna als hòmens de Guadassar, alqueria d'Alzira, tres jovades de terra, franques, sobre la séquia nova d'Alzira, sumant-hi les que ja hi posseïen, a l'alqueria de Guadassuar, terme d'Alzira, amb l'obligació de residir-hi, no vendre les terres en deu anys i complir amb les mateixes obligacions que els altres veïns d'Alzira.

Donem i concedim a vosaltres, Pere Martineç d'Olit, Eiximén Navarro, Pere Larraga, Pere Cucalon, Martí de Tudela, Bete muller del que fou Joan d'Albalat, Berenguer Valls, Ferran de Vall, Martí d'Olit, Pasqual de la Raga, Berenguer de Pax, Vicent del Puig, Joan Pere d'Olit, Guillem Esteve d'Almenar, Domènec de Terol, Goda muller del que fou Eiximen d'Olit, Joan de Tafalla, Domènec d'Olit, Garcia Sanç del Vall d'Enzebro, Guillem de Viacamps, Menga Sanç filla del que fou Enyec Navarro, Arnau de la Raga, Joan de Galm Sanç, Maria muller del que fou Llop d'Oteiza, Esteve de Calant, Vicent de la Raga, Gil d'Olit, Maria muller del que fou Ferran d'Olit, Pere Girona, Joan d'Olit, Esteve de Sagua, Sanç Vela i Domènec Gascó, habitadors de Guadassuar, alqueria d'Alzira...".

Com ha analitzat J. Enric Mut a L'organització del territori després de la conquesta. El cas de Guadassuar la majoria dels pobladors provenien de Navarra (23 famílies), de Catalunya (9 famílies), d'Aragó (5 famílies) i les dos famílies restants eren Gascó i Vela.

Ara bé, la repoblació fou un procés llarg que abastà diversos segles i que fou molt dinàmica ja que entre 1270 i 1612, predominen els cognoms de l'àrea lleidatana que es refereixen a poblacions o noms de lloc d'aquest indret com, per exemple, Almenar, Alòs, Balaguer, Bellvís, Canyelles, Garrigues, Isona, Tàrrega o Vinyoles. A més a més, tenen relació amb la resta de Catalunya els Avellà, Badia, Barberà, Cardó, Martorell, Prades, Ribes, Ridaura, Rosselló, Salses, Tortosa i Vendrell. En canvi, de l'Aragó són els Albalat, Alcanyís, Aragonés, Daroca, Monçó (Montsó), Terol i Osca/Hosca.

Aquest fet indica que de la inicial majoria navarresa es passà a una aclapadora presència de pobladors catalans.

En el pròxim apunt es presentarà un llistat dels cognoms d'origen català que cediren els nous pobladors entre 1270 i 1592 i que encara es conserven vius al poble.

El nom de Guadassuar

El document escrit més antic que es conserva en què apareix el topònim de Guadassuar és de 1246 amb la variant Gudiasuar. D'altres formes que s'han registrat al llarg del temps són Cudiasuar, Guadaçuar i Godasaar.

Pel que fa al document, es tracta d'una sentència de Jaume I que obliga els cristians a restituir les terres que s'apropiaren per la força als seus propietaris musulmans en set alqueries d'Alzira:

"... habeant et percipiant hereditates suas in illis septem Alcheriis que vocantur Iegena, Albotayner, Axara, Aurin, Fantina, Gudiasuar et Terrachea...".

El Conqueridor parlava de diverses alqueries pròximes a Alzira: Xèxena, Albotaina, Xara, Orí, Fentina, Guadassuar i Tarragona, de les quals les quatre últimes s'ubicaven en l'actual terme de Guadassuar.

Ara bé, han existit d'altres alqueries pròximes al terme local segons la documentació a què s'ha tingut accés com, per exemple, Benirabea, Maranyent, Mulata, Ressalany, Prada, Paranxet, Cotes, Relama, Pujol i Cabanes.

Diversos són els estudiosos que han fet aportacions significatives a l'hora de cercar l'etimologia del nom del poble. I cal afirmar que és una tasca complexa perquè el nom pertany a una llengua no romànica que ja no es parla ací.

Un dels primers a proposar un significat fou Gaspar Escolano el 1611 quan afirmà que "los moros le llamaron Guedzucar, que quiere decir lugar sentado en la ribera del rio Xucar". Mentre que Pascual Madoz el 1845, en el seu Diccionario Geográfico creu que és "el nombre de un moro que habitaba esta villa, llamado Suárez, de cuya voz y la de Guarda, se ha formado aquel nombre".

És clar i evident que aquestes dues teories són innacceptables perquè no tenen cap rigor científic.

En canvi, Joan Coromines pensa que l'etim podia ser /uad asuar/ que significa 'riu de muralles' i Asín Palacios aporta el significat 'riu negre' arran de l'etim /uadi asuar/. Donen suport a aquesta teoria Antoni Alcover i Manuel Sanchis Guarner.

Una altra possibilitat assaja l'arabista Carme Barceló que afirma que la procedència del topònim és /wad aswà/ 'riu més pla, la part més plana d'allà el riu' i sembla encertada si es té en compte les característiques orogràfiques del terme de Guadassuar, vist des d'Alzira.

Així doncs, les teories sobre l'origen i la formació del nom del poble són diverses de la meteixa forma que les seues interpretacions. Però caldria donar-li més més importància a l'efectuada per Carme Barceló perquè és la més vàlida entre els estudiosos.

Per últim, caldria citar que la informació en què m'he basat per a escriure aquest apunt es basa en els estudis elaborats per Agustí Roig i J. Enric Mut al llarg de les últimes dècades.