IB3: televisió pública de les Illes Balears.

En aquesta entrada del bloc vull fer ressò d'una  notícia que he llegit i que no m'ha fet gens de gràcia, doncs IB3, mitjà de comunicació públic i autonòmic de les Illes Balears i Pitiüses, començà a emetre el passat divendres pel·lícules en castellà.

És la primer a vegada que això ocorre en aquesta televisió perquè des de la seua creació sempre s'havia utilitzat la llengua pròpia, és a dir, el català. Perquè a les Illes no tenen problemes a l'hora d'anomenar quin és el nom de la llengua: català o segons l'illa, mallorquí, eivissenc, menorquí (i que em perdonen els meus amics de Formentera).  A més a més que la llei que impulsà la creació d'aquest canal deixà ben clar que la tasca d'IB3 és "difondre el català... i impulsar la programació en la llengua catalana".

De moment les pel·lícules en català i en castellà s'alternaran, però en un futur seran pràcticament totes en castellà.  Argumenten que sempre han esperat que TV3 produïra el doblatge en la nostra llengua per tal d'emetre-les. Però a hores d'ara, el govern del PP balear s'ha cansat d'esperar i prefereix introduir el castellà en la seua televisió. Com si els baleàrics no tingueren prou amb Antena 3, Telecinco, La Sexta, TVE1 i tota la merda que sura per la TDT. 

Almenys els habitants de les Illes han pogut veure i escoltar durant diversos anys pel·lícules d'estrena en la seua llengua, sense comptar les oferides per TV3. No com els valencians que no podem veure TV3 i patim Canal Nou, un ens que hauria de vetlar més per la nostra cultura. És cert que des de fa unes quantes temporades han decidit fer programes d'entreteniment com Autoindefinits, Trau la llengua o sèries com l'Alqueria Blanca, Da capo, Senyor retor, etc que empren un valencià estàndard, és a dir, normatiu encara que la paraula "collons" ens aparega per tot arreu. A més, sempre parlen valencià els llauradors, els músics, etc i, en canvi, els senyorets quasi sempre s'expressen en castellà. Aquest fet hauria de modificar-se perquè implica certs prejudicis que no vull explicar ara.


Els directius de RTTV haurien de fer més perquè la tasca realitzada fins ara és del tot  insuficient. Cal una programació completa en valencià i que la informació siga objectiva.  De totes formes, en una pròxima entrada del bloc tractaré el cas particular de Canal Nou.

Saps dir-ho en català.

Recentment m'han enviat un correu electrònic sobre algunes de les nostres paraules. La informació que hi apareix és important. He estat temptat de no copiar-la però, al remat, crec que és molt interessant llegir-ho. Fins i tot es poden aprendre un fum de paraules i/o expressions en català. L'autor ha fet una recerca de paraules i expressions que habitualment es diuen en castellà quan tenim en la nostra llengua unes paraules oblidades que diuen el mateix.  El correu comença així: 

Saps dir-ho en català?

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitos i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada - en futbol, per exemple-, també (encara que preferisc dir traure). Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

 

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.

Espere i desitge que la informació haja aprofitat.