Petrer: ciutat de frontera

Al igual que ocorre amb Guadassuar, Petrer és una ciutat que fixa la frontera històrica entre el nostre valencià, el català de tots, i la llengua castellana però, en aquest cas, a les terres del sud. Mentre que a la Ribera del Xúquer la frontera lingüística ve marcada per l'actual terme de Tous, al Vinalopó Mitjà la frontera se situa en la població d'Elda, amb què Petrer forma una gran conurbació.

Per a conéixer la història i la situació actual del valencià a Petrer, he llegit l'obra de Brauli Montoya Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer, en què l'autor fa un repàs de la història local des de l'època medieval fins a l'actualitat. Té en compte l'evolució lingüística dels petrerins i, a més, fa referència als textos locals de caràcter jurídic i administratiu escrits en valencià, asasenyala la toponímia i parla de la literatura local entre d'altres coses.

Així doncs, Petrer sempre ha despertat interessos diversos des de l'Edat Mitjana a causa del seu enclavament. El 1244 fou signat el Tractat d'Almirra, antigament Almisrà i actualment Camp de Mirra, poble veí de Beneixama i Villena. Aquest tractat serví d'aliança entre Jaume I i l'infant Alfons de Castella, futur Alfons X, alhora que delimitava les respectives zones de conquesta. Després d'aquest acord es fixa la línia divisòria entre els regnes de Castella i de València. La frontera s'hi establí en la confluència del Xúquer i el Cabriol, per les serres d'Aiora, pels ports d'Almansa i de Biar i eixia cap a la mar per la població alacantina d'Aigües de Bussot. Per tant, en aquest moment Petrer formava part del regne de Castella.

Posteriorment, la vila fou cedida pel rei Alfons X el Savi a Jofré de Loaysa, els hereus del qual van mantenir el senyoriu fins a vendre’l a la família dels Pérez de Corella, comtes de Cocentaina. No obstant això, ja el 1265 el rei en Jaume hagué  d’acudir en suport del rei castellà per tal de sufocar algunes rebel·lions de les poblacions morisques del regne de Castella pròximes a Petrer. Per la qual cosa es demostra que la població àrab es mantingué activa lluitant contra l'ocupació cristiana i vetlant pels seus interessos.
Per la Sentència de Torrellas del 1304 i el Pacte d’Elx del 1305, el nucli de Petrer va quedar definitivament davall la sobirania de la Corona d’Aragó de la mateixa forma que s'incorporaren les ciutats d'Elx, Oriola i Alacant.

Fins el segle XVII, la majoria de la població que viu a Petrer és morisca i es dedica principalment a l'agricultura i la ramaderia. Ara bé, després del 1609, arran de l'expulsió dels moriscos, es produeixen canvis demogràfics i lingüístics, doncs a Petrer arriba gent provinent de les poblacions valencianoparlants veïnes, Biar, Onil, Castalla, Xixona i Mutxamel, per tal d'omplir el buit existent, per la qual cosa el valencià que ara s'hi parla prové de l'evolució d'aquell parlar transportat, principalment, des de la Foia de Castalla.

Per aquesta i d'altres raons, segons ha dit en nombroses ocasions Enric Valor, decidí d'emmarcar una de les seues rondalles, El jugador de Petrer, en aquesta vila ja que part dels nous repobladors provenien del seu poble: Castalla.

També van produir-se d'altres canvis després de la Guerra de Successió el 1707. Les diverses prohibicions d'emprar el valencià manifesten l'actitud del nou monarca, Felip V, envers la nostra llengua. I a poc a poc es promulgaren les  lleis que sancionaven l'ús de la llengua autòctona a nivell escrit i que prestigiaven la llengua veïna, tal i com es pot comprovar en la documentació de l'època que es conserva a l'ajuntament i que apareix en el llibre de Montoya citat anteriorment. Tanmateix Petrer lluità a favor del Borbó, aconseguí diversos privilegis per la seua lleialtat però, en canvi, la introducció paulatina del castellà provocà que es perderen els àmbits d'ús més formals en la nostra llengua.

A partir de la segona meitat del XX es produeixen dos canvis per a la supervivència de la llengua. D'una banda, el desprestigi en què caigué el català entre els valencians provocà la renúncia de les classes altes a transmetre'l als seus descendents i, d'altra banda, arribà a Petrer una immigració massiva de castellans que deixà en minoria la població autòctona. Aquest fet evidencia que el coneixement i l'ús del català baixen en xifres relatives. Llegiu les següents dades:

Evolució de la població        Parlen Valencià         L'entenen

  Any          Habitants
1920            4120                      100% ?               100% ?

1930            5290                        95% ?                 98% ?

1935            6291                        90% ?                 95% ?
1940            5506                        95% ?                 98% ?
1950            6148                        90% ?               100% ?
1960          10615                        50% ?                 75% ?
1975          20424                        35% ?                 70% ?
1986          20229                        33'6%                  66%
1991          22693                        34'9%                  78%
2001          28302                        37'2%                  84%
2011          34523                          ?                         ?

Les úniques dades exactes  són les dels percentatges des de 1986, després de les primeres enquestes efectuades. La resta són aproximacions.

Per últim, m'agradaria destacar que la immensa majoria de la gent que resideix en el nucli antic, entorn del castell, parla valencià al contrari que aquells que viuen en el barri anomenat la Frontera i que s'expressen en castellà. També és important assenyalar que el valencià encara és viu, tot i que demogràficament són minoria i gran part de la gent que la parla té edat avançada. Potser el futur siga incert. Però si la població valencianoparlant que resta es manté forta, cohesionada i lleial a la llengua es podrà escoltar pels seus carrers formes particulars del lèxic petrerí com, per exemple, astò, follí, vermell, panís, aidar, inflar, a difèrència d'açò, sutja, roig, dacsa, ajudar, unflar que són comuns en els pobles veïns.