ELS TROBADORS I LES TROBAIRITZ

Espere i desitge que aprofiteu aquest espai reservat per a vosaltres. Es tracta d'un recurs que es troba en la xarxa i que us servirà per a aprofundir i entendre millor la nostra cultura. A mesura que s'endinseu en el bloc trobareu més informació relacionada amb la nostra tasca educativa i també sobre notícies, articles, presentacions de llibres, espectacles teatrals, música...

dimecres, 25 de maig del 2011

Commemoració de la Batalla d'Almansa

El departament de Valencià i uns 40 alumnes de 4t d'ESO de l'institut Fernando III d'Aiora visitaren la ciutat d'Almansa el passat 8 d'abril per tal de commemorar el 304 aniversari de la desfeta ocorreguda en la Guerra de Successió.

Tot va començar quan Carles II de Castella morí sense descendència el 1700. Aleshores dos pretendents lluitaren per aconseguir el tro. D'una banda Carles d'Àustria i per l'altra Felip d'Anjou, conegut posteriorment com a Felip V, primer Borbó a la península.

El conflicte bèl·lic s'estengué fins a la planura d'Almansa un dijous 25 d'abril de 1707 quan l'exèrcit aliat estava preparat amb 16000 hòmens procedents d'Anglaterra, Holanda, Portugal i Alemanya. En l'altre front, les tropes borbòniques formades per 12000 cavallers francesos i espanyols.
Però les tropes de l'Arxiduc Carles d'Àustria foren derrotades. La victòria permeté els felipistes ocupar València, Catalunya i Aragó. A més, es suprimiren els Furs, es crearen els decrets de Nova Planta i es perseguí la llengua autòctona.


La batalla està representada per l'anterior quadre que, actualment, es troba a la seu de les Corts valencianes, l'anomenat Palau de Benicarló.
Una dada important de la guerra és que Xàtiva fou incendiada per mantenir-se fidel a Carles II i, més tard, li canviaren el seu nom pel de San Felipe "por justo derecho de conquista". Per això, els anomenen socarrats.Així doncs, la visita s'inicià en el castell que es troba al damunt d'un gran penyó als afores de la ciutat. L'origen del castell és àrab però els cristians ja s'encarregaren en l'època medieval de millorar-lo. La reconstrucció es perllongà fins el segle XV, època en què Almansa pertanyia al marquesat de Villena.
En la següent imatge es pot comprovar la barbacana d'accés que s'utlitzava com a sistema defensiu. Després apareixen més fotografies que demostren la majestuositat del castell i com els alumnes es passegen per l'interior.










El recorregut continuà per la ciutat fins arribar al Centro de investigación y documentación d'Almansa on es visionà un vídeo sobre els aspectes històrics i polítics de la Batalla. Tanmateix, mancaren els aspectes lingüístics de la desfeta. Però cal recordar on estàvem i la importància que li donen a la nostra llengua.
La casa que apareix en la següent imatge s'anomena Casa de los Enríquez de Navarra. Es tracta d'un palau civil construït en el segle XVII. Los Enríquez de Navarra, cavallers de Santiago i Montesa, posseeixen el títol d'Alcaides perpetus del castell d'Almansa des de 1624.


És cert que Almansa també té la casa dels marquesos de Montortal, un altre palau civil de finals del segle XVII. En aquesta ocasió no hi ha imatges.

Convé destacar un altre edifici singular de la ciutat. L'Ajuntament d'Almansa que es coneix pel nom de Casa Grande, encara que és el palau dels Comtes de Cirat, capital de l'Alt Millars, ha passat per diverses mans al llarg de la història. El primer propietari fou Alonso de Pina, tot i que des del segle XV es troba documentada la família Ximén de Pina. El 1793 pertanyia al Comte de Cirat, Miguel Català i Calatayud, i posteriorment passà la propietat als marquesos de Montortal.
L'activitat va concloure en les escales d'accés al castell amb la lectura de diversos poemes que tracten els fets ocorreguts a Almansa. Es llegiren dos poemes de Vicent Andrés Estellés que parlen sobre la crema de Xàtiva, un de Bernat Artola anomenat "Llengües" i d'altre de Joan Valls que porta per títol "Canvi de llengua". Mentre es llegien sonava de fons la guitarra d'Alba Rodrígues que tocava la cançó dels Obrint Pas "Clavades al cor" o popularment coneguda com a "Tres segles".






Quan la tècnica m'ho permeta penjaré els diversos vídeos que es van realitzar sobre la lectura dels poemes a càrrec dels alumnes i la cançó que es va cantar.

dissabte, 14 de maig del 2011

Les restes de Benirrabea

Fa temps, molt de temps, que volia escriure un apunt sobre les restes que es van trobar en la partida del Pla de Benirrabea. Si encara no ho havia fet és pel temor perquè les imatges que s'hi publicaren animaren a presentar-se pels terrenys a més curiosos i possibles espoliadors. I és que l'accés era molt fàcil i sense vigilància.



A principis del 2010 vaig tindre coneixement que s'havia trobat una necròpoli, més gran que un camp de futbol, amb centenars de fosses en la partida abans mencionada. Es van trobar uns esquelets mentre es realitzaven unes excavacions per tal de construir un nou polígon industrial. I les obres es paralitzaren en el sector de les obres en què detectaren els ossos humans.





En el següent plànol realitzat a mà alçada es pot localitzar Benirrabea i d'altres alqueries pròximes al nucli de Guadassuar com, per exemple, Maranyent, Cabanyes, Tarragona o Prada. Es tracta d'un mapa de la Séquia Reial del Xúquer elaborat per Juan de Roxas el 1764. El mapa comprén el recorregut d'aquesta séquia tan important per a la comarca des de l'assut d'Antella fins el gual de Guadasuar o també anomenat cano. Però ací apareix fragmentat.



I l'assumpte em preocupà en veure que molts curiosos s'endinsaven dins la necròpoli, al igual que vaig fer jo, i que podia ser objecte de robatoris i destruccions mentre els investigadors realitzaven les tasques de recuperació i catalogació. En la següent imatge es pot veure el Molí Genís al fons i algunes de les fosses.

En la XIV Assemblea d'Història de la Ribera celebrada a Alginet el passat abril tingué lloc una ponència dels arqueòlegs encarregats de l'estudi dels cossos trobats i de les restes ceràmiques. Estaré pendent de les conclusions a què s'han arribat quan es publiquen. Però segons m'ha informat el cronista local, J. Enric Mut, els cossos són d'origen àrab i, per tant, anteriors a la vinguda dels cristians al llarg del segle XIII. En canvi, les restes ceràmiques més antigues que s'han trobat són d'origen romànic i, per tant, es pot deduir que l'alqueria ha estat poblada des de molts segles abans.
He d'assenyalar que al costat de cada cadàver, en una bossa plena d'ossos, vaig poder llegir unes anotacions fetes pels investigadors en què apareixien dates: 1155, 1168, 1194 o 1209. Supose que es tracta de l'any del naixement o de la mort. Cadascun dels cadàvers tenia una data. Fixeu-vos en les següents imatges i la corresponent bossa de plàstic.

El nom de l'alqueria Benirrabea prové de l'àrab i, segons l'arabista Carme Barceló, d'una família que residí a Alzira anomenada Bani Rabi'a. Aquesta informació es pot consultar a Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. (1983). Aquest llibre és un gran recopilatori dels noms dels llocs d'origen àrab que es troben en terres valencianes.

L'anterior cronista local, Agustí Roig, aportà més dades sobre Benirrabea en Toponímia rural de Guadassuar (1992) i cite literalment " partida i séquia. Alqueria desapareguda convertida en partida del terme d'Alzira, la qual ha donat nom a una partida fronterera amb Guadassuar". A continuació afegeix informació extreta del Catálogo de los documentos del antiguo Reino de Valencia (1934) d'Ernest Martínez Ferrando en què apareix la "donació de terres en el Pla de Benirrabea" en el 1247. Les dades relacionades amb l'ocupació del territori pels colonitzadors també es troben al Llibre del Repartiment.

Una altra referència de l'alqueria té origen en Juan de Roxas. El 1765 cita que en aquest any "pertenexia a Tomàs Colomines, el qual tenia vot en el govern de la Séquia Reial. Per cert, en aquesta data afirma que Cabanyes encara estava habitada i anomena que el propietari és Antonio de Iudici. Diu que està despoblada Maranyent i que el propietari és Joseph Casasús. A més, assenyala que Tarragona, Monlleó, Prada i Mulata estan en ruïna.
A Les alqueries de la Ribera: assaig d'identificació o localització, els diversos autors de l'estudi entre els quals es troba Antoni Furió, afirmen que Benirrabea tenia 1 habitant en l'any 1400 segons el Llibre de la Peita que es troba a l'Arxiu Municipal d'Alzira i que el 1451 hi ha 8 exempts de pagar tributs. En aquesta última xifra s'inclouen les persones que vivien a Maranyent i Benirrabea.



Ara ja estic tranquil després d'haver estat uns dies recopilant la informació. Sols espere que us siga interessant i profitosa. Almenys jo m'ho he passat bé.

dijous, 5 de maig del 2011

Silvestre Vilaplana presenta el seu nou llibre a Guadassuar

Aquesta vesprada visitarà a les 20 hores la Biblioteca de Guadassuar l'escriptor Silvestre Vilaplana que ens presentarà el seu nou llibre Joanot Martorell: un cavaller sense fronteres. Aquest llibre editat per Bromera en la col·lecció Grans Obres és una biografia il·lustrada que ens acosta a l'apassionant vida de l'autor de Tirant lo Blanch.


La figura de Joanot Martorell ens permet endinsar-nos, no només en els postulats de l'honor cavalleresc que van regir la seua vida, sinó també en el context de la resplendent societat valenciana del segle XV -la més rica i gloriosa en els vessants literari, cultural i polític de tots els temps- i en les corts d'Anglaterra, Portugal i Nàpols.


Vilaplana ha conreat diversos gèneres, especialment la poesia i la novel·la. De la primera destaquen els poemaris La senda de les hores (Premi 25 d'abril, 1998), Aigües de clepsidra (Premi Paco Mollà, 1998), Calendari de silencis (Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández, 1999), Deserts (Premi Josep Maria Ribelles, 2004), Els colors del vent (Premi Carme Guasch, 2005), Partitures perdudes (Premi de poesia Festa d'Elx 2006) o Bagatge de tenebres (Premi ciutat de Torrent 2007).

En narrativa destaquen les novel·les La mirada d'Al-Azraq (Premi Narrativa Jove, 1998), Els dimonis de Pandora (finalista Premi Bancaixa, 1999), Les urpes del diable (2001), i La frontera negra (2007) en literatura adreçada als joves, i Les cendres del cavaller (Premi ciutat d'Alzira, 2003), que narra la biografia de Joanot Martorell, l'autor del Tirant lo Blanc, i L'anell del pescador (2005) en la literatura per a adults.