Diverses històries de por, terror, misteri... dels alumnes de 1r ESO. (II)

La creu agarradora

El cementeri nou de Gandia cau a l'altre cantó del riu Serpis, fora vila, com la resta de cementeris metropolitans. Doncs bé, trobant-se una colla d'alumnes de l'institut d'aquesta ciutat de la Safor en eixir de classe com cada dia, després d'haver llegit, o havent-los contat un que l'hauria llegida, una història de cementeri, i comentant-la entre ells amb cert neguit no desproveït de morbositat, n'eixí un d'atrevit que féu una juguesca contra els altres. Ell s'hi jugava el cap d'un dit que passaria una nit sencera al cementeri dormint al costat de la tomba que volgueren.

- I no eixiràs fins que canten els gallss!

A tot digué que sí el jactanciós. I en fer-se fosc, prenent el camí vell d'Oliva, cap allà que se'n van…


I els alumnes ho continuen de la següent forma:

Rubén Rubio (1r ESO C)

Els xiquets van obrir la porta delcementeri es doanren compte que estavca un poquet oxidada. El xiquet que va entrar estava tremolant era un xiquet prim, amb el pèl curt i castany.

Els seus amics li van elegir una làpida i ell va posar el seu sac de dormir davant d’aquesta làpida. Els seus amics se’n van anar i el xiquet es va posar dins el sac.

A mitjan nit i sota la lluna plena, el xiquet es va despertar i escoltà una veu que deia      “tinc fam, tinc molta fam”. El xiquet es posà a tremolar i va veure entre la boira un zombi alt i gran, sense pèl al cap que caminava lentament i amb les mans obertes com  si volguera agafar alguna cosa. El xiquet li va preguntar amb veu tremolosa:

- Qui eres? I després – Què vols?

El zombi ni va respondre i el xiquet va anar corrent a la porta del cementeri per poder eixir, però la porta estava tancada. I de sobte es va escoltar un crit esgarrador.

Al matí següent els amics del xiquet anaren a buscar-lo però mai el trobaren. Sols van trobar la seua sabata.

Javier Pardo (1r ESO C)

Vam anar tots junts al cementeri ie s van parar en la porta que era molt gran i de ferro. Quan la van obrir va porta féu un soroll estrident. El cementeri era molt fosc i ple de tombes. Darrere hi havia un hort de creïlles, cogombres i tomaques.

Quan van entrar tots al cementeri la porta es va tancar i una xiqueta va pegar un crit. De sobte, es va escoltar una veu:

- Qui està ahí!Va dir un xiquet de la colla.

- Doncs nosaltres som deu i tu sols un.

De sobte es va fer de nit i va aparéixer la lluna plena. Els xiquets van encendre les llanternes i contemplaren un exèrcit de zombis, mòmies, homes llop, bruixes i esquelets. Una xiqueta va perdre el coneixement i un zombi digué:

- Ara nosaltres som més que vosaltres.

Una destral va tallar-li el cap a una xiqueta mentre que un vampir es va beure la sang i cridà:

- Esta sang està  està de luxe, és un vici, a per un altre xiquet!!!

Tots els xiquets van cridar aterrits, doncs era massa tard i intentaren fugir. A l’instant es va escoltar:

- Jordi et trobes bé? – va dir una xiqueta.

- Què ha passat? No t’havien tallat el cap? – va dir ell.

- Nooooo, ha sigut un malson. Has perdut el coneixement.

Sílvia Sánchez Hernández (1r ESO A)

Estava molt fosc, se sentia el cant dels mussols que era aterridor. Els xiquets portaven roba de dol i unes motxilles en les quals portaven menjar per a sopar i un portaCD’s per a no tindre por.

Quan van arribar eren a prop de les 6:30 i com era ple hivern encara estava fosc. Ells portaven llanternes per a poder veure un poc.

I una xiqueta que s’anomena Marta que, té els cabells negres com el carbó, prima i molt alta va dir:

- He escoltat un soroll- va dir tota sobresaltada.

Però un xiquet, un poc panoli digué: normal t’has assabentat on estem segur que ha sigut un mussol, - va dir sense donar-li massa importància. I com no li feren gens de cas van seguir cagats de por.

Ja eren les 21:00, hora de sopar i d’aquesta manera van seure a sopar tots en un cercle sense estar espantats, excepte Marta que en haver escoltat eixe soroll no podia seure’s tranquil·la.

Després de sopar escoltaren una veu horrible que deia:

- Si no se n’aneu d’ací morireu en uns instants. Estic parlant d’una hora. Digué el zombi.

Hi havia un xiquet que s’anomena Iran que era un poc fanfarró, de pell morena que va dir:

- Però tu qui eres per a tirar-nos d’ací, -va dir de forma xulesca-

- el rei de tots els morts, exclamà

Els xiquets se’n van anar dormir menys Marta que va marxar.

Al matí següent eren prop de les 14:00 h i ningú s’havia aixecat encara. Tots havien mort per no fer-li cas al zombi.